Hem arribat a Salento, el veritable taló de la bota italiana, delimitat pel mar Adriàtic a l’Orient i pel mar Jònic a Occident. Res no em fa més il·lusió que començar per una població del costat Adriàtic tan literària com és Òtranto (esdrúixola, si se’m permet la precisió). Aquí va situar Horace Walpole (1717-1797), quart comte d’Orford, la seva novel·la «The Castle of Otranto», la qual no manté cap correlat amb la realitat històrica de la contrada, però tothom la considera com el tret de sortida del truculent gènere de la novel·la gòtica. Potser com un homenatge MOLT premeditat, Umberto Eco a la seva novel·la detectivesca, però també gòtica, «El nom de la rosa», va fer que el primer monjo assassinat, el que posava en funcionament tota la trama, fos un tal Adelmo originari d’Òtranto.
A l’hora de la veritat, quan visites el poble (5.724 habitants al cens de febrer de 2015), el que més t’impressiona no és la concisa perfecció de la seva ciutat vella mig murallada, envoltada de mar per dos o tres costats, sinó la trivialitat de tant passavolant. Òtranto fa sobretot pudor d’oli bronzejador, de xancletes i de matalassos inflables. Per descomptat hi ha mar i hi ha un castell digne (tot i que no és el de Walpole). També té una catedral romànica (Cattedrale dell’Anunziata) tan bonica o més que qualsevol altra de la Pulla.
A l’hora de la veritat, quan visites el poble (5.724 habitants al cens de febrer de 2015), el que més t’impressiona no és la concisa perfecció de la seva ciutat vella mig murallada, envoltada de mar per dos o tres costats, sinó la trivialitat de tant passavolant. Òtranto fa sobretot pudor d’oli bronzejador, de xancletes i de matalassos inflables. Per descomptat hi ha mar i hi ha un castell digne (tot i que no és el de Walpole). També té una catedral romànica (Cattedrale dell’Anunziata) tan bonica o més que qualsevol altra de la Pulla.
Però tot això no seria redempció suficient si el «duomo» no exhibís un paviment sensacional dissenyat per un tal Pantaleone, monjo del segle XII no se sap si real o inventat. El fabulós mosaic ocupa tota la planta del temple amb llegendes que abasten des de la Història Sagrada fins el Cicle d’Artur, amb una arbre de la vida central, un bestiari de somni i fins i tot un zodíac complet. Narrativament pot semblar inconnex, però estèticament és sublim. Llàstima que els bancs destinats a acomodar els culs dels fidels tapen gran part de l’obra (i unes cordes tanquen el pas quan no hi ha missa. Per això, potser ho veureu millor des de casa que «in situ». Mireu, feu el favor, i embadaliu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada