Un capvespre plujós de gener un foraster entra al saló de fumar d’un hotel i sense voler interromp el conciliàbul d’una dotzena de figures locals. Què hi fan allà reunits gent tan diversa? Quina és la identitat del desconegut i quina serà la seva aportació al misteriós concili? Aquest punt de partida em sembla la quinta essència de l’atractiu que té pel lector el fet novel·lesc: un desconegut entra en un bar, a l’exterior brama la tempesta… I efectivament així és com arrenca «Las luminarias» d’Eleanor Catton (Siruela, 2014), traduïda de l’anglès per Celia Montolío. Catton va néixer a Ontario (Canadà) l’any 1985, però als sis anys d’edat la seva família va retornar a Nova Zelanda d’on eren originaris. Amb aquesta segona novel·la seva va guanyar el prestigiós Man Booker Prize el 2013.
Rebobino. El foraster es diu Walter Moody i és un jove advocat reconvertit en prospector aurífer, l’any és 1866 i el lloc, un pròsper poblat miner de l’illa meridional de Nova Zelanda. En el dia de la seva arribada s’han esdevingut a Hokitika Town tres incidents que podrien estar relacionats: un ermità ha mort i s’ha descobert una gran fortuna a la seva cabana, una prostituta s’ha intentat suïcidar amb una sobredosi d’opi i un jove que ha fet la seva fortuna amb l’or ha desaparegut. El motiu de la reunió al fumador de l’hotel és el d’intentar escatir la història oculta darrera d’aquests esdeveniments i els dotze presumptes implicats no podrien ser més diferents: un periodista jueu, un oficial de jutjat francès, dos xinesos (un que busca or i l’altre que trafica en opi), un maori que recol·lecta pedres precioses, un apotecari, un capellà…
En certa manera «The Luminaries» és un tipus de novel·la que ens retrotrau a un temps més innocent en la història del gènere: el de les voluminoses (i alambinades) intrigues criminals que inventaren gent formidable com Wilkie Collins o Charles Dickens. No falta ni un sol dels seus elements més fulletonescos: dones pecadores, addiccions opiàcies, fills bastards, argúcies legals, espiritisme i (sobre tot) intercanvi de baguls. És clar que Catton, com a filla del segle XXI que és, hi afegeix un to post-modern que no només rumbeja d’omnisciència, sinó que a més es permet alguns comentaris metaliteraris.
Formalment, el llibre també presenta un pilot de particularitats, començant per unes cartes astrals que il·lustren i prologuen cadascuna de les dotze parts en les quals es divideix. Els dotze convidats de l’hotel Crown representen els dotze signes del Zodíac, mentre que els vuit protagonistes restants tenen cadascun d’ells un equivalent planetari. Intriga igualment que cadascuna de les parts duri la meitat que l’anterior. Així el primer capítol «I. Una esfera dentro de una esfera» abasta 346 pàgines, «II. Augurios» només 152, i encara menys «III. La casa de la perdición personal» (96). A partir d’aquí em limitaré a pronunciar un etcètera.
«Las luminarias» pertany al tipus de literatura calmosa que convida a la manteta de quadres i el te calent. Amb les seves vuit-centes pàgines de sobrepès, els lectors de vocació decimonònica agrairan les seves circumvolucions cerebrals. La resta també s’ho passarà de conya, per tramposa que ens sembli.
Rebobino. El foraster es diu Walter Moody i és un jove advocat reconvertit en prospector aurífer, l’any és 1866 i el lloc, un pròsper poblat miner de l’illa meridional de Nova Zelanda. En el dia de la seva arribada s’han esdevingut a Hokitika Town tres incidents que podrien estar relacionats: un ermità ha mort i s’ha descobert una gran fortuna a la seva cabana, una prostituta s’ha intentat suïcidar amb una sobredosi d’opi i un jove que ha fet la seva fortuna amb l’or ha desaparegut. El motiu de la reunió al fumador de l’hotel és el d’intentar escatir la història oculta darrera d’aquests esdeveniments i els dotze presumptes implicats no podrien ser més diferents: un periodista jueu, un oficial de jutjat francès, dos xinesos (un que busca or i l’altre que trafica en opi), un maori que recol·lecta pedres precioses, un apotecari, un capellà…
En certa manera «The Luminaries» és un tipus de novel·la que ens retrotrau a un temps més innocent en la història del gènere: el de les voluminoses (i alambinades) intrigues criminals que inventaren gent formidable com Wilkie Collins o Charles Dickens. No falta ni un sol dels seus elements més fulletonescos: dones pecadores, addiccions opiàcies, fills bastards, argúcies legals, espiritisme i (sobre tot) intercanvi de baguls. És clar que Catton, com a filla del segle XXI que és, hi afegeix un to post-modern que no només rumbeja d’omnisciència, sinó que a més es permet alguns comentaris metaliteraris.
Formalment, el llibre també presenta un pilot de particularitats, començant per unes cartes astrals que il·lustren i prologuen cadascuna de les dotze parts en les quals es divideix. Els dotze convidats de l’hotel Crown representen els dotze signes del Zodíac, mentre que els vuit protagonistes restants tenen cadascun d’ells un equivalent planetari. Intriga igualment que cadascuna de les parts duri la meitat que l’anterior. Així el primer capítol «I. Una esfera dentro de una esfera» abasta 346 pàgines, «II. Augurios» només 152, i encara menys «III. La casa de la perdición personal» (96). A partir d’aquí em limitaré a pronunciar un etcètera.
«Las luminarias» pertany al tipus de literatura calmosa que convida a la manteta de quadres i el te calent. Amb les seves vuit-centes pàgines de sobrepès, els lectors de vocació decimonònica agrairan les seves circumvolucions cerebrals. La resta també s’ho passarà de conya, per tramposa que ens sembli.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada