Finalment hem vist «L’avenir» de l’emergent Mia Hansen-Løve: l’esquer d’Isabelle Huppert acaba sent difícil de resistir. Aquí l’exímia actriu interpreta Nathalie, una professora de filosofia d’institut amb la seixantena a l’esquena i una vida prou baquetejada, tot i que diria que a les antípodes del nostre Merlí nacional. Les coses que li passen a aquesta Nathalie són més aviat desagradables —el marit fuig amb una mossa més jove, la mare se li torna agressivament senil, els seus editors la condemnen a l’ostracisme per obsoleta, i el seu alumne favorit la qüestiona per ser incapaç de seguir els seus ideals—; com si la tesi de «L’avenir» fos que la vellesa no conté gaires alegries.
Bé, seria injust parlar de tesi en una pel·lícula tan naturalista com aquesta, on l’únic que es mostra és que la vida és com és, i que de vegades toca riure i d’altres plorar. En tot cas la Nathalie protagonista, demostra una resiliència propera a la de la Michèle Leblanc d’«Elle», encara que un punt menys sardònica. Mia Hansen-Løve continua parlant-nos de la seva família d’una manera aparentment desdramatitzada, tal com raja. Si «Eden» fou el film dedicat al germà, ara li ha tocat a la mare, també professora de filosofia.
Tant «Eden» com «L’avenir» són obres totalment mancades d’alè dramàtic, però també marcades per una seguretat de traç, i un coneixement del funcionament de l’ésser humà, que impedeix a la directora qualsevol pas en fals. Un cop superades les expectatives, t’adones que no presenciaràs la redempció d’una sexagenària qualsevol, que la vida no s’adapta a les pautes de camí de perfecció d’un Paulo Coelho, ni tan sols d’un Albert Espinosa.
I encara queda el goig de contemplar el treball de l’Huppert. Si no és la millor actriu mundial el 23 d’octubre de 2016, deu ser perquè no coneixem les seves competidores. Acostumats a veure-la en papers torturats, no deixa de ser una alegria que aquí s’exhibeixi impacient, sensualment natural, favorable al sistema i fins i tot vulgar.
Bé, seria injust parlar de tesi en una pel·lícula tan naturalista com aquesta, on l’únic que es mostra és que la vida és com és, i que de vegades toca riure i d’altres plorar. En tot cas la Nathalie protagonista, demostra una resiliència propera a la de la Michèle Leblanc d’«Elle», encara que un punt menys sardònica. Mia Hansen-Løve continua parlant-nos de la seva família d’una manera aparentment desdramatitzada, tal com raja. Si «Eden» fou el film dedicat al germà, ara li ha tocat a la mare, també professora de filosofia.
Tant «Eden» com «L’avenir» són obres totalment mancades d’alè dramàtic, però també marcades per una seguretat de traç, i un coneixement del funcionament de l’ésser humà, que impedeix a la directora qualsevol pas en fals. Un cop superades les expectatives, t’adones que no presenciaràs la redempció d’una sexagenària qualsevol, que la vida no s’adapta a les pautes de camí de perfecció d’un Paulo Coelho, ni tan sols d’un Albert Espinosa.
I encara queda el goig de contemplar el treball de l’Huppert. Si no és la millor actriu mundial el 23 d’octubre de 2016, deu ser perquè no coneixem les seves competidores. Acostumats a veure-la en papers torturats, no deixa de ser una alegria que aquí s’exhibeixi impacient, sensualment natural, favorable al sistema i fins i tot vulgar.
Vulgar? La recordo vulgar perfectament premeditada en una pel·lícula on feia de cartera de poble junt amb Sandrine Bonnaire...hauria de buscar el títol, Bonnaire assassinava als seus empleadors per no posar en evidència una mancança que tenia i Huppert, com sempre, estava esplèndidament obscena. Celebro que "Elle" t'hagi agradat, no podia ser de cap altra manera. Té el seu propi i potent magnetisme però, quan la veig, darrere de la seva cara, hi vibra Greta Garbo en una edició més discreta i, no per això, menys atractiva.
ResponEliminaVeig que la Júlia ja t'ha respost.
EliminaEra una peli de Chabrol, La Ceremònia, inspirada en un llibre de Rendell, amb Chabrol va fer coses extraordinàries.
ResponEliminaA mi L'Avenir em va agrada perquè no elucubra de manera idealitzada sobre allò de què cada edad té coses boniques i no li busquen cap nòvio a la senyora que es fa gran, la vida és com és i així s'ha de veure.
ResponEliminaSí, està bé que no li busquin nòvio; tot i que és una mica trist que la condemnin a fer d'àvia.
EliminaGràcies, Júlia. Recordava director i autora de la novel·la però no el títol. És cert que va fer coses molt interessants amb Chabrol.
ResponEliminaAllau, el nòvio que ella voldria se l'ha de pintar a l'oli. Ja sabem que s'acaba la pel·lícula però no necessàriament la història. Potser ara ja té un altra marit i tot i estan prou enamorats. C'est L'Avenir.
Sí, Glòria, no s'ha de perdre l'esperança; a més, es tracta d'una senyora de molt bon veure.
Eliminasi és veritat, no és una bicoca... però així hi tot anirem a veure a la Huppert
ResponEliminaJa voldria envellir com ella...
EliminaNO PUC OARLAR DE LA PELI,NO L'HE VISTA,PERO SI DE LA VELLESA...UNA AUTENTICA MERDA¡¡¡.
EliminaBé, no ens exaltéssim, que hi ha lectors que tot just hi estan entrant.
EliminaDoncs ja tenia ganes de veure-la i amb el que dius, més encara. I em va agradar "Un amour de jeunesse". La Huppert és molt bona, és veritat, heu parlat d'"Elle" i de "La cerémonie", brutals, m'agradaria recuperar la del Chabrol un dia d'aquests. I la vellesa... li començo a veure les orelles al llop, però també hi ha les orelles del gos, que són més amables :)
ResponEliminaVes-hi, no et pot deixar d'agradar :)
Elimina