 |
| El final de la Via Appia |
En les nostres experiències pulleses no tot foren flors i violes i caldrà consignar per tant la petita decepció que patírem a Brindisi. I és que la paraula «Brindisi» és una de les que més ressonen al cap del lector informat. No endebades Jules Verne feia que el Phileas Fogg de «La volta al món en vuitanta dies» passés per Brindisi en el seu camí cap a Egipte. També era Brindisi un dels extrems de la Via Appia dels antics romans (i una columna i quart de l’altra encara ho delaten).
 |
| La catedral |
La desgràcia de la ciutat es pot datar a la Segona Guerra Mundial, quan els bombardejos aliats destruïren gairebé tot el patrimoni que era d’algun interès. Avui dia, tret de la catedral (oblidable, perquè n’hi ha de molt millors a tota la Pulla), i el port (perquè no hi ha port que no sigui fotogènic, i aquest ha sigut particularment generós amb els immigrants que han vingut de l’altra riba de l’Adriàtic), no es pot trobar motiu raonable per visitar la ciutat.
Oblidava la circular Chiesa di San Giovanni al Sepolcro d’inicis del segle XII. La referència al Sepulcre té a veure amb els creuats que viatjaven de pas cap a Jerusalem. La seva particular rodonesa està actualment envoltada de teranyines i d’un guardià definitivament avorrit.
 |
| Església del Sant Sepulcre |
Si Brindisi val la pena, és per la seva restauració. Permetérem que el restaurant «Patagruelle» ens seduís durant dues nits seguides. Motius no li faltaven: des de un cambrer «beau tenebreux» fins a «antipasti» de sofisticació tradicional o uns rogers frescos que haurien fet caure llàgrimes al mateix Montalbano. I pasta amb seitons, que fou l’argument definitiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada