«Música de mierda», el llibre del periodista musical canadenc Carl Wilson que Blackie Books acaba d’editar, és una mica trampós. Bé, en realitat el llibre no ho és; qui fa la trampa és l’editorial barcelonina a l’hora de vendre-te’l amb aquest títol provocatiu i el subtítol «Un ensayo romántico sobre el buen gusto, el clasismo y los prejuicios en el pop». Amb aquesta disfressa verbal el que s’intenta dissimular és que el llibre se centra bàsicament a analitzar del dret i del revés el disc de Céline Dion «Let’s Talk About Love», una empresa que potser no serà la que més abelleixi el lector estàndard de can Blackie. Originalment l’obra va enquadrar-se en la col·lecció 33 1/3, dedicada a les monografies sobre grans àlbums de la història, i a l’inici es va titular «Let’s Talk About Love: A Journey to the End of Taste» (Parlem d’amor: Un viatge al final del gust), mentre que les edicions posteriors han mudat a «Let’s Talk About Love: Why Other People Have Such Bad Taste». (Parlem d’amor: Per què els altres tenen tan mal gust?)
Confrontat a l’encàrrec d’escriure per a la col·lecció 33 1/3 una monografia sobre un disc que ell estigués disposat a defensar a capa i espasa, Carl Wilson va preguntar-se si no seria més fèrtil indagar sobre un àlbum universalment adorat, encara que unànimement detestat per la «intelligentsia». Així va arribar fins a «Let’s Talk About Love», l’èxit més espaterrant de la quebequesa Céline (31 milions de còpies venudes a tot el món), l’obra que conté a més «My Heart Will Go On», la cançó oscaritzada de la pel·lícula «Titanic».
Reconec que la senyora Dion figura a penes com a presència remota en el meu horitzó musical i que, si hagués sabut de bon antuvi, que aquesta «Música de mierda» tractava bàsicament de la seva persona i obra potser me l’hauria estalviada. Afortunadament Carl Wilson és un escriptor seriós que no té por d’esbrinar què hi ha més enllà dels seus prejudicis. Així la seva investigació, després de passejar-nos per la colorista biografia de la cantant —petita de catorze germans d’una família obrera del Quebec, artista infantil casada amb el seu mànager que li doblava l’edat, triomfadora en un concurs al Japó, representant de Suïssa a Eurovisió, figura emblemàtica de la francofonia canadenca tot i que és coneguda arreu per les seves interpretacions en anglès—, enceta una investigació entomologia de l’estètica gust (o del bon gust), que passa per David Hume, per Immanuel Kant i per Guy Debord, entre altres referències d’allò més cultes.
Wilson inclou una mica de palla per inflar la seva obra: l’assistència al concert de Las Vegas o les entrevistes amb els fans es revelen més aviat infructuoses. Però quan s’enfronta als seus propis prejudicis i reconeix que no està ben vist emocionar-se sense coartades toca territoris estètics força interessants. La música és sens dubte l’art més capaç de produir-nos una resposta emocional de la forma més inexplicable i visceral possible; una reacció que una persona suposadament cultivada ha de trobar per força inacceptable. Per això el mal gust és sempre qüestió dels altres.
M’ha interessat «Música de mierda», potser perquè les meves tendències d’esnob són innegables; però l’obra crec que té una vigència de caducitat molt propera en un món en el qual el relativisme estètic és capaç de dotar de valor similar a Bach i a Bonnie M. Els que abracin sense posar-se pedres al fetge la música de gent com Céline Dion, ABBA o Mariah Carey no cal que llegeixin aquest llibre.
Confrontat a l’encàrrec d’escriure per a la col·lecció 33 1/3 una monografia sobre un disc que ell estigués disposat a defensar a capa i espasa, Carl Wilson va preguntar-se si no seria més fèrtil indagar sobre un àlbum universalment adorat, encara que unànimement detestat per la «intelligentsia». Així va arribar fins a «Let’s Talk About Love», l’èxit més espaterrant de la quebequesa Céline (31 milions de còpies venudes a tot el món), l’obra que conté a més «My Heart Will Go On», la cançó oscaritzada de la pel·lícula «Titanic».
Reconec que la senyora Dion figura a penes com a presència remota en el meu horitzó musical i que, si hagués sabut de bon antuvi, que aquesta «Música de mierda» tractava bàsicament de la seva persona i obra potser me l’hauria estalviada. Afortunadament Carl Wilson és un escriptor seriós que no té por d’esbrinar què hi ha més enllà dels seus prejudicis. Així la seva investigació, després de passejar-nos per la colorista biografia de la cantant —petita de catorze germans d’una família obrera del Quebec, artista infantil casada amb el seu mànager que li doblava l’edat, triomfadora en un concurs al Japó, representant de Suïssa a Eurovisió, figura emblemàtica de la francofonia canadenca tot i que és coneguda arreu per les seves interpretacions en anglès—, enceta una investigació entomologia de l’estètica gust (o del bon gust), que passa per David Hume, per Immanuel Kant i per Guy Debord, entre altres referències d’allò més cultes.
Wilson inclou una mica de palla per inflar la seva obra: l’assistència al concert de Las Vegas o les entrevistes amb els fans es revelen més aviat infructuoses. Però quan s’enfronta als seus propis prejudicis i reconeix que no està ben vist emocionar-se sense coartades toca territoris estètics força interessants. La música és sens dubte l’art més capaç de produir-nos una resposta emocional de la forma més inexplicable i visceral possible; una reacció que una persona suposadament cultivada ha de trobar per força inacceptable. Per això el mal gust és sempre qüestió dels altres.
M’ha interessat «Música de mierda», potser perquè les meves tendències d’esnob són innegables; però l’obra crec que té una vigència de caducitat molt propera en un món en el qual el relativisme estètic és capaç de dotar de valor similar a Bach i a Bonnie M. Els que abracin sense posar-se pedres al fetge la música de gent com Céline Dion, ABBA o Mariah Carey no cal que llegeixin aquest llibre.
Ep, li vaig regalar al Joan sense saber que estava tan centrat en la Dion. És bon lector de llibres sobre pop i rock, no sé si li farà el pes.
ResponEliminaA partir del cas Dion, treu reflexions més generals. Segurament l'interessarà.
EliminaDetesto la Dion però potser m'entretindria aquest llibre.
ResponEliminaS'esforça molt i darrerament se li està morint tota la família.
Elimina