Dia tonto

De vegades penso que, de tant passar-me la vida llegint i escrivint, al final només seré capaç de parlar de literatura, una perspectiva que fins i tot a mi em sona una mica limitada; però, què voleu que us digui, hi ha dies com el d’avui, que l’únic que se m’acut és continuar parlant de Tintín o d’Orejudo. I tampoc es tracta de posar a prova la paciència dels amables lectors. Per descomptat, em passen altres coses, quotidianes, banals, que no val la pena comentar, encara que (en sóc conscient) són la sal i la gràcia d’alguns blocs amics.

Podria escriure, per exemple, sobre la presentació dimarts del llibre de l’amiga Montserrat Riba “El bol del mendicant”, que va rebre el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2010 i que Proa ha editat enguany. Però com que jo, en qüestions de poesia, sóc un cromanyó total, em limitaré a fotocopiar-ne una peça per si és del vostre gust.

Reduir el territori Minvar
l’activitat Retallar la paraula
Perforar l’espai Evitar vans
contactes Estar atent als pro-
pis errors Desterrar rictus fatus
Meditar en la mort La Vida
cap dins els confins d’una sola
llamborda El món sencer rau
enrotllat dins el teu cap.

També podria explicar que divendres vaig assistir al Liceu a una de les funcions del fantabulós “Le Grand Macabre” de György Ligeti, una experiència que val molt la pena i on la direcció d’Àlex Ollé de La Fura dels Baus n’és en gran part responsable. Però amb els anys he descobert que escriure sobre música és com ballar en un camp minat i gustosament cedeixo la paraula a qui sigui capaç d’aportar un discurs expert, personal o analític. El relat de les desvirtualitzacions que se’n seguiren seria una mica redundant en aquestes pàgines, que tant abunden en materialitzacions de persones humanes 2.0.

Acudiré doncs (només perquè tinc un d’aquells dies) al celebrat i peresós recurs que es podria resumir amb la pregunta: en què estarien pensant quan van arribar al meu bloc via Google? I confessaré, d’entrada, que els nou vinguts que cercaven John Tenniel, Gustav Klutsis, e. o. plauen o Aurore Clement estic segur que hauran trobat al meu bloc alguna dada pertinent que, si ja la sabien, els haurà servit de confirmació.

No puc presumir d’haver rebut recerques gaire surrealistes. La que més m’agrada és “buscar cosas en valenciano dels mamifers reptils ocells peixos amfibis i dels primats”.  M’intriga aquesta distinció sobre els primats i només espero que siguin cardenalicis. “Mania de la reproducció d’un fong” o “La imminent mort de la mare de Bambi” també mereixen un premi encara per subvencionar. Quin món aquest!

Sospito que entre els cercadors o cercadores (anònims o anònimes) abunden els progenitors responsables o els mestres que han d’aguantar el pollastre dels temps i busquen una motivació pels seus respectius treballs manuals amb gomets i amb paper pinotxo. Així, he hagut de llegir coses com “dibuixos de bessons”, “gats de dibuixos dolents” (era dolent el gat o el dibuix?), “dibuixos animats”, “imatge de nens tocant fruites”, “princeses Disney”, “no surt tornassol a la pel·lícula tintin d’Spielberg”, “fes bona olor a través de la teva suor” i “5 eslògans del vih que rimen”.

Si algú busca a Google “vicenta ndongo fa de angel a angels a merica” (sic, de nou), he de pensar que és ella “herself” o algun dels seus parents qui ha iniciat la cerca.

Però, debilitat professional, els que més m’agraden són els que revelen alguna estultícia matemàtica. Les taules de multiplicar compten amb molta requesta. Sembla que des de la invenció de la calculadora personal instal·lada al mòbil, tothom ha oblidat fins i tot l’idiota taula de l’u. El trobador de Google va ple de taules de multiplicar (des de la de l’u fins a la del 12, 24, 26 i 52). No acabo d’entendre perquè tot ha de passar per ací.

Encara comprenc menys perquè algú ha fet una recerca d’una “taula d’els nombres parells”. No sé quina dificultat poden significar els nombres parells per a ningú. Disposats en una taula, per molt ordenada que sigui, ocuparan més bits que els que qualsevol ordinador accepti suportar. Perdoneu, però tinc el dia tonto i em sento disposat a considerar els meus contemporanis com a iguals. Però n'hi ha alguns que superen la meva estupidesa.