VIDA NOVA

La veritat és avorrida, va pensar un dia, i des de llavors va començar a dir mentides; però no pas mentides que li aportessin cap benefici, una actitud que li semblava interessada, mercenària, sinó mentides gratuïtes, inofensives, difícils de detectar, que no tinguessin conseqüències, si eren descobertes.

La primera mentida la digué a la seva dona. Feia dies que li reclamava que passés pel banc per fer la domiciliació dels rebuts del gimnàs i finalment hi va anar un dijous, però es va reservar la notícia pel divendres a l’hora de sopar i ho va anunciar com si hi hagués anat aquell mateix dia. Ella, que ja havia perdut l’esperança que el seu marit fes la gestió, li va somriure agraïda. Ell, mentrestant, pensà que malgrat tot la mentida en la data d’acompliment de l'encàrrec no l’havia afavorit: si li ho hagués dit un dia abans, potser ella s’hauria posat més contenta; per tant, segons les regles que s’havia marcat, havia estat una mentida vàlida.

Un diumenge poc més tard, mentre dinava amb tota la família a un restaurant de Castellfollit, va comentar mig de passada que els pebrots escalivats li resultaven indigestos. La dona s’estranyà una mica, perquè fins el moment ell mai no s’havia queixat, parlaren de possibles canvis de metabolisme, conseqüències d’anar fent anys, la sogra comentà que cada vegada hi havia més al·lèrgies per les coses més impensades i acabà explicant la història clínica poc pertinent d’una amiga del casal, el sogre informà —com ja havia fet a totes les trobades familiars que es recordaven— que ell no podia amb la ceba bullida, però que, si era crua o fregida, no tenia cap problema. Fou una conversa molt entretinguda que durà fins els cafès i a partir de l’endemà els pebrots escalivats desaparegueren de la dieta domèstica.

Per a ell no fou una gran pèrdua; de fet, els pebrots li eren més aviat indiferents i podria viure perfectament sense tastar-los mai més. Tanmateix, sabia que la imposició d’aquell tabú alimentari podria abocar-lo a una eventual temptació: no hi ha res més atractiu que allò que tenim prohibit. La possibilitat d’un futur en el qual el consum de pebrot esdevingués una activitat clandestina que s’havia de produir lluny de testimonis que ho poguessin comunicar a la seva dona li semblà fins i tot excitant. A continuació s’adonà que, si enlloc dels pebrots, hagués culpat alguna menja que realment li agradava, com els ous ferrats o les galtes de porc, la deriva del seu engany hauria estat encara més fructífera.

Fou llavors que decidí declarar els Comalada (uns dels pocs amics que la parella havia conservat dels primers temps) com a corcons de categoria còsmica i uns frívols sense remei. La veritat era que els sopars amb els Comalada, les tardes al Nacional o a l’Auditori i el pica-pica posterior, amb maridatge de vins inclòs, constituïen el més proper a una vida social satisfactòria amb la que podien comptar. Caigueren els Comalada, l’agenda de la setmana empetití, ella se’n ressentia per la manca d'al·licients i sovint mostrava el seu pitjor humor als àpats domèstics. Ell, en canvi, ho trobà interessant. Era com viure en temps de guerra, ple de privacions, però amb l’enginy aguditzat permanentment per la crisi. No deixava de fascinar-lo que hi haguessin dues versions paral·leles d’ell mateix: la que deia sempre la veritat i la que s’omplia el pap de mentides. Entre totes dues havien convertit l’experiència en una excursió intrigant.

El seu tempteig inicial, a penes un joc, havia esdevingut una addicció imparable que ara sí tenia conseqüències. No li havia fet l’existència més fàcil, però no podia deixar de sentir curiositat per saber on el menaria. Continuà així, amb mentides grans i petites, sempre transparents, fins arribar a un punt en el qual gairebé no es reconegué.

Llavors, l’última nit que la veuria, abans que tot es dissolgués en advocats i discussions sobre la tutela dels fills, ell proferí aquell “ja no t’estimo” sense solta, que encara ara s’intenta explicar.