Propaganda (1930)

Si bé la propaganda, aliada a les arts plàstiques, pot presumir d’algunes reeixides sinergies (les avantguardes soviètiques, la contra-reforma en el barroc, l’edició durant la Segona República espanyola), la seva relació amb les arts narratives sol engendrar tota mena de nyaps, on el missatge devora tant el fons com la forma. És, per tant, una mica trist que hagi de començar el meu repàs íntim i personal del canon Tintín amb un títol tan descaradament propagandístic com és “Tintín al país dels Soviets”.

En realitat, “Tintín al país dels Soviets” mai no va formar part de la meva col·lecció privada; diria que a casa no el tenim (Santi, te l'has quedat tu?). Però el meu obsessiu cartesianisme que, incapaç d’establir una cronologia de primeres lectures, s’acull a l’ordre dels anys de publicació original, s’ha d’enfrontar a aquesta aventura com a primera baula del que vindrà després.

Siguem benvolents amb el jove Hergé, que devia de tenir uns vint-i-dos o vint-i-tres anys quan la va dibuixar, tot just acabat d’entrar a la redacció de “Le Petit Vingtième” i mirant de fer mèrits davant de l’Abbé Wallez. “Le Petit Vingtième” era el suplement infantil de “Le Vingtième Siècle”, un periòdic de Brussel·les catòlic i absolutament anticomunista. Poques eleccions tenien els seus col·laboradors a l’hora d’expressar opinions pròpies, en el cas que les tinguessin. Però no dubto que Hergé es va prestar de bon grat a treballar sota el dictat de Wallez fins a bastir una faula antibolxevic tan furibunda com pueril.

S’acusa sovint Tintín de ser nominalment un repòrter a qui mai se’l veu treballar com a tal i només en els primers títols de la sèrie fa algun intent per simular-ho. En aquesta primera aventura a la primera vinyeta, tot pujant al tren, promet enviar postals, vodka i caviar a la redacció de Le Petit Vingtième. I més endavant el podrem veure fent una mena de periodisme d’investigació destinat a desemmascarar els enganys que imposen els soviets sobre la població innocent. Per descomptat, el discurs anticomunista és tan pedestre com els malvats membres del partit que intenten fer la vida impossible a Tintín.

Per altra banda la trama, per donar-li algun nom, és limita a un seguit d’incidents on abunda el gag de patacada i les solucions inversemblants. És curiós que una sèrie que acabaria sent un model de realisme estilitzat, dins d’un univers plenament codificat, s’iniciés de forma tan alegrement eixelebrada. Aquí Tintín pot ser l’únic supervivent d’un accident ferroviari o quedar atrapat en un bloc de glaç i ser salvat per Milú que ha trobat un oportú sac de sal enmig de l’estepa.

Si calia alguna prova que confirmés que ens trobem davant d’una obra immadura i matussera, Hergé (que entre els anys 45 i 47 va redibuixar totalment les primeres aventures de Tintín) es negà en rodó a fer un “lifting” a la seva òpera prima i rebutjà també qualsevol reedició de la versió original. Suposo que l’artista, en plena maduresa, s’avergonyia d’aquelles simplificacions juvenils sobre les que no volia insistir més. No fou fins l’any 1981 que, sota la pressió conjunta dels tintinòfils completistes i de les lucratives edicions pirates, Hergé va accedir a que es publiqués una edició facsímil de “Tintín al país dels soviets”.

Parlant a títol personal, no seria un àlbum que recomanés a cap nou vingut a l’univers Tintín i fins i tot, a la llarga, el consideraria prescindible per a tots aquells que poden compartir Tintín i Asterix sense conflictes. Pot resultar interessant com a document històric dels corrents ideològics dels anys 20 i 30 del segle XX i com a testimoni de la mena de farinetes amb les que es nodrien els infants sense que cap pedagog sentís el més mínim remordiment.

Però deixeu-me dir també que aquest “Soviets” em fa força gràcia, encara que només sigui per una apreciació “a posteriori”, a partir de les aventures futures que havia llegit molts anys abans. Segurament no hi ha cap altre llibre de la col·lecció on Milú sigui tan loquaç i tan còmicament agut en els seus comentaris. Cal tenir present que durant molts anys (fins l’aparició del capità Haddock) Tintín només va tenir com a interlocutor el seu fox-terrier, tot i que les seves “converses” sempre s’establissin de forma indirecta.

I després, o abans de tot, hi ha el dibuix. Aquest Tintín que veiem és a penes un esbós mal embastat, on es reconeixen les intencions dels trets futurs en un estat embrionari. Però no se li pot negar el talent a aquest dibuixant que fa les seves primeres passes. Confesso que em fa molta gràcia contemplar aquest tanoca vestit maldestrament de quadres impossiblement perpendiculars.