Tàbula rasa (2 de 3)

Jean Jacques Rousseau

La preponderància de la “tàbula rasa” la podem observar quotidianament. Aquests dies la premsa parla freqüentment sobre el fracàs escolar i s'addueixen causes com els freqüents canvis en polítiques educatives, la manca d’inversió en infrastructures, l’escassa adequació del que s’ensenya al futur que espera als alumnes o la (mala) influència que exerceix internet. Mentre el debat es cenyeix a aquestes qüestions diguem-ne ambientals ningú no té cap problema a dir la seva; però quan un estudi (tot el discutible que vosaltres vulgueu) apunta que també hi podrien haver causes genètiques, s’alcen veus pertot arreu que titllen aquestes opinions de “feixistes”, “genocides” o directament “nazis”. Tres quarts del mateix passa quan algú diu haver trobat orígens genètics en fets com escriure amb la mà esquerra o en les tendències homosexuals. Sembla matèria tabú qualsevol enfocament que passi per una explicació biològica.

 
Una part de la responsabilitat davant d’aquests prejudicis recau en la ciència, la pseudociència s’entén. Barbaritats com la frenologia o l’eugenèsia (i fins i tot el pobre Darwin, pèssimament interpretat) pavimentaren el camí que conduí a una de les pitjors tragèdies del segle XX. El llegat nefast d’Adolf Hitler —figura demoníaca per excel·lència dels nostres temps, almenys fins l’aparició recent d’Ossama Bin Laden— tingué com a corol·lari menor la nostra malfiança envers tot allò que ens marqui abans del naixement.

Significativament, Josep Stalin, l’únic que podria rivalitzar amb Hitler pel dubtós títol de “millor genocida del segle XX”, era adepte a la doctrina completament contrària, la de la “tabula rasa”. Pel comunisme, tots els mals provenen de la societat i, per tant, la correcció de la societat millora la condició de l’individu.

Evidentment no sóc aquí per defensar a cap dels dos monstres; però darrera s’hi amaga una fal·làcia “ad hominem”: no necessàriament totes les creences d’un home moralment reprovable mereixen el nostre rebuig. Per motius que se m’escapen, però que segurament tindran alguna cosa a veure amb el fet de perdre o guanyar una guerra, el comunisme rus mantingué un cert prestigi entre la “intelligentsia” dècades després que Hitler fos exterminat. Per això la “tàbula rasa” ens mereix més respecte que la idea que naixem carregats d’inevitable ADN.

Tot l’afer és indubtablement relliscós i ple d’un llim amb el que no voldria empastifar-me, ni que m'empastiféssiu. Crec que Pinker, i jo amb ell, no defensa cap doctrina sociològica/científica en concret. Només vol alertar-nos d’aquests prejudicis que no percebem, però que alteren la nostra visió dels problemes i barren portes possibles.

En els darrers anys s’han fet importants avanços en neurociència que han dibuixat un nou panorama del “jo” i de la consciència com a conjunt complexíssim de reaccions químiques que indiquen que potser allò que anomenàvem ànima és només una altra funció del cos. No hauríem de tenir por de continuar aquest camí fins al final, si això és el que som.