Xang (1936; 1946)

Com se solia fer als antics serials: recordarem que havíem deixat Tintín acomodat al palau d’un maharajà bastant genèric, mentre decidia si continuava fent ruta cap a Xangai o es lliurava al “dolce far niente”.

Abans que s’iniciés l’aventura següent, que segons el programa previst havia de passar a la Xina, l’abat Léon Gosset, preocupat per les desacomplexades inversemblances dels àlbums anteriors, va presentar a Hergé un jove estudiant de belles arts, anomenat Zhang Chongren, perquè l’informés una mica sobre la realitat xinesa. De la relació amistosa que se’n seguí, els tintinòfils n’anem plens. Tot plegat és tan bonic que frega l’homoerotisme, però és cert que res no seria igual a l’univers Tintín a partir d’”El Lotus Blau”, gràcies a l’amistat d’Hergé amb aquell Zhang que aviat esdevindria el primer amic humà de Tintín (perquè des del primer moment hi havia hagut Milú), sota el nom fictici de Xang.

“El Lotus Blau” fou colorejat l’any 1946 i es redibuixaren les quatre primeres planes que s’ambienten a l’Índia, la resta de l’àlbum romangué amb els traços originals. Fins i tot un petit lector de set anys va percebre la fractura estètica entre l’inici de pura línia clara i el que seguia, que era competent, però també ple d’arestes i clarobscurs. La meva primera lectura em va omplir de desassossec per aquest i per altres motius. Visualment és un llibre que no s’assembla a cap altre del canon: beu molt de la pintura tradicional xinesa i és ple d’escenes nocturnes que afavoreixen, sí, les ombres xinesques. Gràcies a l’assessorament de Zhang Chongren (Xang), tots els rètols en xinès que hi apareixen són estrictament versemblants i les escenes de carrer de Shangai respiren realitat documentada.

En aquesta aventura Tintín, després d’alguns anys de balbucejos ideològics, enuncia per primera vegada el seu programa moral. Ho demostra quan s’enfronta a un blanc prepotent que clava bastonades a un pobre “coolie” (al llarg de tot l’àlbum hi ha una crítica implícita del racisme), quan posa en perill la seva vida per obtenir un antídot contra el verí que fa tornar boig i, molt especialment, quan salta a les aigües del Yang-Tzé per salvar un desconegut. La seva ara cèlebre pàgina sobre els prejudicis i les simplificacions que projectem uns pobles sobre els altres hauria de ser lliçó obligatòria a les escoles. El nostre heroi també pren partit, encara que sigui de forma indirecta, sobre el conflicte sino-japonès. Tintín defensarà els xinesos davant de la política invasiva dels japonesos, encara que només sigui motivat pels orígens del sinistre senyor Mitsuhirato.

“El Lotus Blau” representa, per a qualsevol infant que el llegeixi, un títol complicat. És, de totes les aventures de Tintín, la més lligada a la realitat històrica del moment, en reflectir les invasions expansionistes del Japó sobre Manxúria, que serien un dels pròlegs de la Segona Guerra Mundial). L’aparició de la Concessió Internacional de Xangai, amb els seus desconcertants policies indis i els seus funcionaris occidentals i venals, la menció a la Societat de Nacions o els aires de guerra imminent representen la irrupció de la Història dins de la història de Tintín. Recordo que a les primeres lectures tot aquest context se m’escapava.

Tanmateix Hergé demostra que el seu art narratiu havia fet un pas de gegant en relació a l’àlbum anterior. Malgrat l’abús del “deus ex machina”, de les intuïcions inversemblants i d’algun estirabot, l’aventura està ben lligada i, per primera vegada, manté un conjunt de personatges orgànicament relacionats durant les 62 pàgines canòniques que dura l’àlbum. Hi ha veritables troballes estilístiques, que ara potser semblaran moneda corrent, com les vinyetes on Tintín rememora (en una mena de núvol) un fet anterior o la pàgina de la sessió de cinema en la qual el que apareix a la pantalla “dialoga” amb el pati de butaques. [I sí, Puigmalet, aquí es demostra que “Odi de moro” es va arribar a estrenar.]

La descripció de l’escalada del conflicte bèl·lic és una altra mostra de concisió narrativa i de plena eficiència informativa.

I el relat en paral·lel de l’avorrida (però necessària) exposició del senyor Wang Jen-Ghié amb les molt més interessants maniobres del malvat Mitsuhirato em semblen pur geni.

Crec que ja ho he deixat entendre: “El Lotus Blau” em sembla objectivament admirable i és sense dubte un dels àlbums cabdals de la sèrie (els lectors de “Le Monde” i els clients de la FNAC el van col·locar en la posició 18 entre els millors títols de la literatura francesa del segle XX), però malgrat tot no m’acaba d’arribar. Cert que poques vegades, com aquí, Tintín es mostra tan humà i tan emocional (deu ser un dels pocs moments on l’heroi plora i, quan ho fa, Xang no sol ser gaire lluny); però, entre la disfunció estètica, la nocturnitat dominant i els matisos sinistres (opi, verí que fa tornar boig, l’hara-quiri de Mitsuhirato...) em queda de l’aventura un pòsit més aviat melangiós.