Idees de destrucció massiva

Continuo amb la meva retrospectiva inversa de les novel·les d’Antonio Orejudo, i abans de la recent “Un momento de descanso”, hi hagué “Reconstrucción” del 2005 (a Tusquets). Com ja aniré descobrint, per experiència pròpia, cap d’elles repeteix la mateixa fórmula; però totes coincideixen en conduir el lector per viaranys inesperats i abocar-lo a una conclusió inevitable, lligada amb llaç de seda i adequada com a regal per a un lletraferit.

“Reconstrucción” és (ai!) una novel·la històrica amb tots els seus ets i uts, que parla dels turbulents primers temps del protestantisme (allà pel segle XVI), quan les amonestacions de Luter contra la corrupció de l’església catòlica, obtingueren un eco inesperat a la ciutat de Münster. Parla dels anabaptistes, que rebutjaven el bateig dels infants i defensaven el rebateig dels adults, mentre construïen una societat semi-llibertària, totalment allunyada de Roma.

No en sabia res de totes aquestes coses i descobreixo (gràcies Viquipèdia!) que aquest moviment herètic s’ha vist reflectit en obres tan diverses com l’òpera “Le prophète” de Meyerbeer, la novel·la “Q” del col·lectiu italià Luther Blisset o “L’oeuvre au noir” de la recentment canònica Marguerite Yourcenar. Per descomptat, Orejudo es desmarca de jugar a les mateixes divisions que Yourcenar o Ildefonso Falcones, per mencionar dos terrenys de joc extremadament allunyats. El seu llenguatge és directe, eficaç i evita les impostacions històriques. Si cal, utilitza un estirabot perquè el lector sàpiga on es troba.

Parte sin compañía al día siguiente y tarda más de diez jornadas en alcanzar las puertas de la ciudad. Al llegar, Mathijs no busca alojamiento; corre a la cárcel y solicita permiso para visitar a Hoffmann. Cuando lo obtiene, se postra ante él, le comunica la buena nueva y le pide consejo. Las palabras del maestro lo dejan perplejo. Me da igual lo que hagas, yo estoy en la cárcel. Por mí, le viene a decir, como si te la machacas.

Com és norma a les novel·les d’Orejudo, cada capítol sembla que enceti una història nova amb diferents personatges i fins i tot grans salts temporals; però la paciència del lector es veu recompensada, quan finalment tot lliga. Aquí l’elenc de personatges abasta des d’heretges, fins a inquisidors, bisbes, metges, impressors i tipògrafs en una intriga, més intel·lectual que detectivesca, que condueix finalment a un personatge històric que ens és molt proper.

Una via per justificar la novel·la històrica és la de pretendre que traça un paral·lelisme  amb els temps actuals, però sota una disfressa diferent. No sé si és el cas de “Reconstrucción”, encara que la foto d’un presoner talibà a la coberta del llibre sembla abonar aquesta tesi. Certament a la novel·la hi ha molt fanatisme religiós de signe divers i també moltes motivacions per dur-lo a terme, però jo no m’entretindria gaire a establir lectures en clau contemporània. “Reconstrucción” és potser, ni més ni menys, que la reconciliació d’un home amb el seu passat. I també un artefacte literari esplèndid.