Guerra freda (1956) (2 de 2)

Amb tota la potència del seu Studio per recolzar-lo, Hergé va proposar-se fer de “L’afer Tornassol” una obra perfectament documentada i per primera vegada va allunyar-se de casa per prendre notes sobre el terreny. Els escenaris de Ginebra i els seus voltants, on succeeix el gruix de l’aventura, van ser reproduïts amb tanta precisió que s’hi ha bastit al seu entorn un pelegrinatge de fans que volen veure de primera mà l’Hotel Cornavin, la casa del professor Topolino, l’ambaixada bordúria i el tram de la carretera a Nyon on el taxi va caure al llac Leman. I malgrat aquest hiperrealisme, la imaginària Szohôd no és menys versemblant com a representació d’una ciutat de més enllà del Teló d’Acer, amb la seva arquitectura oficialista i grandiloqüent.

Bordúria proporciona també el gran antagonista de la història, el coronel Sponz, a qui retrobarem en aventures posteriors. El seu cap rapat i el seu monocle evoquen el director Erich von Stroheim i, per tant, fa pensar més en un oficial prussià que en un membre de l’exèrcit comunista. Una altra primera aparició que tindrà continuïtat és la d’Irma, la donzella de Bianca Castafiore. Per primera vegada la diva milanesa té un paper amb una certa substància i revela, apart del seu caràcter sempre excessiu, la seva lleialtat als amics i el seu enginy per resoldre un contratemps (brillant com justifica davant de Sponz la presència de la gorra de Haddock, atribuint-la al tenor que fa de Pinkerton a “Madame Butterfly”).

A Hergé li agradava molt la conducció, especialment si es tractava de fer-ho al volant de descapotables una mica fatxendes. A “L’afer Tornassol” s’esbravà amb una copiosa col·lecció d’automòbils acuradament dibuixats que, fins i tot per a algú tan poc amic dels animals de motor, sembla admirable. Des de l’entranyable 2 CV dels Dupondt fins els Simca, Volkswagen, Chrysler i Citroën diversos, cap altra aventura presenta tants vehicles de quatre rodes amb tanta fluïdesa i tant de sentit. Però l’estrella indiscutible és el Lancia del senyor Arturo Benedetto Giovanni Giuseppe Pietro Archangelo Alfredo Cartoffoli de Milà (compatriota, per tant, de Bianca). Les cinc pàgines de l’àlbum on hi apareix són un “highlight” indiscutible i la imatge de gran format on passa rabent enmig d’una escena de mercat és per a mi un dels grans moments de l’obra d’Hergé.

Suposo que, a aquestes alçades, ja s’ha entès que “L’afer Tornassol” m’entusiasma i que li trobo tota mena de virtuts, tant de dibuix com de guió. Hergé havia adquirit una panòplia de recursos gràfics que li permetia combinar el pla general amb el primer pla d’una forma totalment cinematogràfica. El seu domini del gag també havia assolit altituds estratosfèriques i es podia permetre allargar la magistral broma de l’esparadrap durant cinc pàgines sense que l’avanç de la trama se’n ressentís.

El pas de la revista a l’àlbum, atès que havia estat tan premeditat de bon antuvi, patí pocs canvis, apart d’algunes alteracions cromàtiques. Per alguna raó no explicada, allà cap a la pàgina 40, el capítol setmanal de “L’afer Tornassol” ocupà la doble pàgina de la publicació. El canvi de format obligà a algunes adaptacions de compaginació, cap d’elles digna de comentari.

Com que en aquesta sèrie confesso també les meves perplexitats infantils irresoltes, faré ara dues preguntes sense resposta encara. Realment és tan perillós parlar per telèfon durant una tempesta? Un llamp pot conduir-nos, com li passa al capità, a quedar-nos penjats de la làmpada de cristall del saló? Segona pregunta. Una bombeta (elèctrica) llençada contra l’asfalt, fa un espetec de llum? A Szohôd sí, però permeteu-me que ho dubti.

Des del set anys vinc dient que, de totes les aventures de Tintín, aquesta és la meva preferida. L’he rellegida per l’ocasió, com he fet amb tots els títols que he anant comentant al bloc, i em continua semblant gairebé perfecta (tan sols l’exposició d’intencions del coronel Sponz al camerino de la Castafiore delata una puntual feblesa en el guió). L’he recomanada fervorosament a tothom que volia introduir-se a l’obra d’Hergé i només ara em començo a preguntar si no caldria deixar “L’afer Tornassol” per l’apoteosi final del lector agraït, just abans d’abordar els dos títols inclassificables del canon que aviat comentaré.

En tot cas, és un indubtable Tintín pota negra.