Quali-TV (2 de 2)

També en aquest costat de l’Atlàntic les sèries de prestigi han tingut els seus cultivadors, amb els britànics al capdavant. Com, si no, prendre’s aquest “Downton Abbey” que triomfa actualment a les nostres no tan petites pantalles? El guió el firma Julian Fellowes, qui ja havia trepitjat territoris similars a la deliciosa “Gosford Park” de Robert Altman.

L’acció s’inicia a principis del segle XX, quan l’enfonsament del Titanic envia al fons del mar l’hereu de la senyorívola mansió del títol. El següent a la línia successòria és un metge plebeu, poc interessat a mantenir l’imposant casalot, de manera que l’enfrontament amb els seus aristocràtics ocupants serà inevitable. Afegiu-hi tres filles en edat de merèixer, una esposa americana i els vents de la Història, que ja anuncien la Gran Guerra. I després hi ha l’exèrcit de criats: el majordom i la majordona, l’assistent de cambra del senyor, la donzella de la senyora, la cuinera en cap… Cadascú amb les seves històries particulars que s’entrecreuen amb les dels seus amos per demostrar que, a l’hora de la veritat, rics i pobres també ploren.

En el fons res de gaire original: el recurs el coneixem des dels temps llunyans de “Arriba, abajo”; però no es pot negar que ens agrada tafanejar en aquest món rigorosament formal i obscenament luxós, encara que sigui per gaudir-lo de forma vicària, sabedors que ja no en queda res i que el que contemplem és pura ruïna extingida. No cal dir que tot l’aspecte visual és superb i que els palaus rurals anglesos continuen exhibint una insuperable fotogènia. També serà sobrer confirmar que els actors britànics són els millors del món quan es tracta de fer de britànics i tot l’elenc està simplement brillant. Com a cirereta del pastís, la impagable Maggie Smith broda el paper d’aristòcrata repatània i, encara que només sigui per ella, ja val la pena fer una ullada a la sèrie.

Com a única concessió als signes dels temps, es diria que l’acció es desenvolupa de forma més accelerada que en ficcions d’ambient similar i la pluja d’esdeveniments fa oblidar una mica el seu caràcter essencial de colobrot amb robes d’època. “Downton Abbey” ha gaudit d’èxit pertot arreu i ja està aparaulada la tercera temporada. Aquí l’ha exhibida Antena3 i, entre el doblatge convencional i les pauses publicitàries de quinze minuts, crec que no és la millor manera de familiaritzar-se amb una sèrie tan pulcra.

Tornem a creuar l’Atlàntic per acostar-nos a Atlantic City (i perdó per la redundància), on s’esdevé “Boardwalk Empire”, el serial anunciat amb bombo i platerets, perquè al darrera hi ha Michael Scorsese. No ens enganyem, Scorsese només dirigí l’episodi pilot (i sense brillar especialment), però de moment el que queden són els titulars.

Ara som als anys 20, en plena Prohibició, i ens centrarem en Nucky Thompson, tresorer municipal, figura mig històrica implicada en negocis tèrbols de tot tipus: joc, prostitució, alcohol, corrupteles… Com a tota sèrie que pretén una certa qualitat, hi ha un correlat amb els esdeveniments de l’època, detall que ofereix a l’espectador la coartada d’instruir-se mentre es distreu. Però la cosa no va més enllà, almenys a mi la primera temporada no m’ha semblat dramàticament sòlida.

Una vegada més, l’ambientació “d’època” mereix un aplaudiment, encara que el costós decorat del reconstruït malecó d’Atlantic City el reaprofiten en excés. Darrera de tot aquest esteticisme eficaç i el d’uns brillants títols de crèdit, on el so de la guitarra elèctrica s’adequa al tema amb la mateixa pertinència que un Crist amb cartutxeres, s’amaga una història de corrupció i feblesa a la costa Atlàntica, no gaire llunyana a la de Tony Soprano. La diferència rau en l’actor protagonista. Steve Buscemi és un gran professional, especialitzat en personatges anòmals però intrigants (i que, de torna, també apareixia a “The Sopranos”). La veritat és que és impossible empatitzar amb ell.

Gandolfini, on ens has deixat?