Confesso que vaig ser un adolescent poc dylanià. M’atreien molt més les tres B’s clàssiques: Beatles, Beach Boys i Beethoven (i els B-52, anys més tard). De totes maneres, era inevitable topar-se amb el cantautor de Minessotta, que em venia a trobar des de les cançons que cantàvem als minyons de muntanya, fins a les versions del Grup de Folk, que en aquells anys setanta suposaven el súmmum de la modernitat local. David Bowie deia que la seva veu tenia gust de sorra i pegament i jo no hi podia estar més d’acord.
Anys més tard, amb tota seguretat més vell però no pas més savi, vaig haver de reconèixer (com ho ha hagut de fer tot habitant del planeta Terra en un moment o altre) que Dylan és inevitable, encara que sigui per tossuderia, i que té l’envejable poder de fabricar clàssics instantanis, encara que no sigui ell el seu millor intèrpret. Per això, amb permís de Cole Porter, Dylan ha esdevingut un dels majors inspiradors per a cantants a la recerca d’una mica de prestigi intel·lectual al seu repertori, oferint-nos versions pròpies, que poden anar des de la genialitat fins a l’avorrit paper de calc. “Lay, lady, lay”, “All along the watchtower”, “Tangled up in blue” o “A simple twist of fate” poden presumir d’avatars que superen l’original i ja pertanyen amb ple dret al repertori estàndard.
Així que he acabat col·leccionant més les còpies que no pas l’original, tot i que els resultats de vegades no hi hagi per on agafar-los. Per això mateix m’he firat aquest disc* quàdruple que es titula “Chimes of Freedom” i que commemora els 50 anys d’Amnistia Internacional, una bona excusa per unir plaer i solidaritat. És difícil resistir-se a vuitanta (80!) versions inèdites de Dylan (bé, setanta-nou, perquè el “Chimes of freedom” prové de “Another side of Bob Dylan” de l’any 1964).
Com us podeu imaginar, als quatre discos n’hi ha per a tots els gustos i a la meitat dels intèrprets no els conec, indici inequívoc que ja se m’ha passat l’arrós. Per a la resta, trobareu tots els colors de l’espectre: un decrèpit Pete Seeger cantant sense ironia “Forever Young”, el difunt Johnny Cash compareixent amb “Too many mornings”, però també la grassona del moment, Adele, i el seu “Make you feel my love” o Miley Cyrus (Hanna Montana), que ho fa inesperadament bé a “You’re gonna make me lonesome when you go”. Hi compareixen convidats que s’ho mereixen per “pedigree”, com ara Joan Baez, Eric Burdon, Bryan Ferry, Lucinda Williams, Marianne Faithfull o Kris Kristofferson. Però també hi figuren els hostes habituals que participen en aquestes iniciatives de bon rotllo, vingui a tomb o no. Compteu aquí a Sting, a Mark Knopfler, a Diana Krall i marit, a Seal…
Les setanta-nou versions no estan malament, però disten de l'excel·lència. Prefereixo deixar-vos un exemple de la genialitat de Dylan segons la particular lectura de Caetano Veloso, acompanyat d'una versió de "Jokerman" que no se la podia esperar ningú. I, si no us agrada, en tinc d’altres!
* Espècie de galeta platejada que contenia música enregistrada en format digital, extinta a principis del segle XXI.
M'he escoltat aquest disc via Spotify (com ho escolto gairebé tot últimament) i la veritat és que no em convenç gaire, ni per acumulació. Em quedo amb la versió de Blind Willie McTell de Tom Morello The Nightwatchman (que molt de gust perquè ni idea de qui és aquest senyor). Bé, hi ha alguna altra versió aprofitable, és clar. Aquesta que has posat del Veloso sí que és del millor que s'ha fet amb Dylan. I que quedi clar que jo sí que sóc força dylanià!
ResponEliminaJa dic, Òscar, que a mi tampoc m'ha convençut. El senyor Morello, llegeixo a la wiki, és el líder de "Rage against the machine". Doncs que li aprofiti. Jo no era dylanià, però Caetano o les Indigo Girls m'hi han convertit.
EliminaMoltes gràcies per la música, la veritat és que aquesta cançó no la coneixia, però sona bé. A mi la versió que m'agrada molt del Dylan és la del Kiko Veneno del Blues de Memphis. No hi deu ser, esclar, que no és inèdita.
ResponEliminaM'he fet molta gràcia això de la galeta extinta...
Gemma o Sara (?), pretenia que us sonés bé i em dono per satisfet si ho fa. El Kiko Veneno i el seu Dylan gandul, també m'enamora.
EliminaBé, segurament és el millor autor de cançons de tots els temps si unim el factor música i el factor lletra, això ho té, tot i que és veritat que hi ha intèrprets molt millors. Jokerman, està entre les millors 50 cançons de Dylan com a mínm, Gemma, aquest home en té tantes que és com allò de comptar estels...Atrapados con el blues de Memphis sin podeeeer saliiiir...
ResponEliminaÒscar, m'has deixat atrapat a Memphis i comptant estels. Com arriba a ser de cabró aquest Robert Zimmerman que pensàvem conèixer tan bé.
EliminaNo faré cap comentari sobre el fet que no coneixeu el Tom Morello... Però sí diré que al Bob Dylan millor escoltar-lo versionat, perquè les versions originals fan posar els pèls de punta, amb aquella veu... 79 de cop pot ser una mica massa, però jo ja fa dies que el tinc a la llista de l'Amazon.
ResponEliminaSalvador, no et reprimeixis, l'ignorància s'ha d'exposar i, fins i tot, redreçar. M'alegra que a tu també t'agradin les regurgitacions.
ResponEliminaDONCS a mi m'agradava escoltar el Dylan original, el seu fraseig desganat i gangos,les entrades i sortides fora de temps que superen les de Keith Richards, i cal entendre el que va significar per de la meva generació escoltar Dylan i les seves lletres quan aqui s'escoltava Machin i coses d'aquelles,
ResponEliminaAquest video que has posat la cançó perd molta força, per a mi clar. I mira que m'agrada Caetano Veloso, pero cada qual que canti lo seu.
Francesc, potser he estat una mica injust amb Dylan com a intèrpret. És capaç d'autoversionar-se de les mil maneres possibles, cosa no gaire freqüent entre els grans artistes i algunes versions són excel·lents com les que va fer amb The Band a "Before the flood". Sobre el "Jokerman" de Veloso ja veus que discrepem, gustos personals.
EliminaJo trobo que en Caetano cau de la banda dels qui ho fan molt bé versionant Dylan, i no és senzill excel·lir en un univers sencer de milers i milers de produccions. Cal recordar, a més a més, que una versió no és una imitació i que es tracta de dir alguna cosa pròpia amb veu aliena, per entendre'ns. Si es vol que recordi com més millor l'original, llavors millor escoltar-lo directament.
ResponEliminaTot i que estic amb en Francesc: durant molts anys es va fer passar el de Duluth per millor compositor que intèrpret, però penso que la gran majoria dels qui han fet temes seus no li arriben a la sola de la sabata. Jo en recomano tres dels qui ho fan amb estil: Catpower amb "Stuck inside of Mobile", 16 Horsepower amb "Nobody 'Cept You" i Sufjan Stevens amb "Ring Them Bells". I de propina, Fabrizio De Andre malgrat una massa respectuosa versió, amb Via della Povertà.
Alexandre, de les versions que cites només conec la de Stevens. Afegeix-hi la bastant desconeguda Barb Jungr que li dedicà un disc força interessant.
EliminaEntrem en el terreny relliscós de la música, la més subjectiva de les arts per molt que la tècnica sigui objectivable. Hi ha una sèrie d'autors i d'intèrprets que són inqüestionables, no tant perquè formin part de la història de la música, sinó perquè formen part del decorat de la vida. Però una cosa ben diferent és com aquesta música ens arriba, què ens diu i com ho assimilem.
ResponEliminaQuan algú em parla de música no li faig un cas especial (com sí que ho puc fer si em parla de literatura o de cinema); vull dir que no faig cas de recomanacions perquè quan algú et comenta els seus gustos musicals de fet t'està parlant d'ell, no de la música. El que em resulta interessant, doncs, és que a través de la música sabem alguna cosa més dels amics, dels coneguts, de qui estimem o de qui no en voldrem saber res mai.
Suposo que puc dir que m'agrada Dylan, però això no és dir gaire cosa perquè Dylan està i estarà aquí ens agradi o no. I amb això t'estic donant la raó, Allau. El que dius de les versions i de la bondat d'algunes d'elles per sobre dels originals ho confirma. Quanta gent hi deu haver (i jo m'hi incloc) que li agraden cançons de Dylan sense saber que són d'ell!
Enric, d'una manera o d'una altra sempre estem parlant de nosaltres mateixos, però és cert que els plaers musicals són els més difícils de transmetre, si no és amb l'exemple. Finalment, com passa a totes les arts, és el gust el que decideix.
EliminaNo coneixia aquesta versió que fa Veloso i m'ha agradat molt. D'en Dylan en sóc un seguidor irregular. El Dylan de 1964 i 1965 em sembla que és del més revolucionari que hi ha hagut mai en el món de la música popular. Després hi va haver de tot. A les Bes que esmentes hi afegiria els Byrds, que justament és el grup que trobo que més bé ha versionat Dylan.
ResponEliminaI tens tota la raó, per molt que ho intentem dissimular, sempre estem parlant de nosaltres mateixos.
David, jo també l'he seguit molt irregularment o directament no l'he seguit i encara així m'adono que conec cançons seves de totes les èpoques o sigui que la seva petja és indiscutible. Als Byrds que tant t'agraden hi he arribat poc i tard.
EliminaJo només diré que m'ha agradat molt la cançó del video i l'asterisc de la galeta. Feliç cap de setmana!
ResponEliminaMe n'alegro, Marta, bon cap de setmana!
EliminaLlàstima que haguessin de ser inèdites, perquè això deixa fora versions meravelloses del Costello, el Bryan Ferry, el Boss, els Stones, The Band o els Byrds... per no parlar dels "nostrats" Kiko i Caetano, que ho broden. I és que jo també sóc dels que pensen que Dylan guanya molt quan el versiona algú amb criteri.
ResponElimina(pobre Tom Morello, amb la d'anys que fa que s'ho curra i el tractes de mindundi)
Santi, almenys Ferry i Costello hi són representats, per salvar l'honor de la família.
Elimina