Assassinar el teu futur

Pocs subgèneres dins de la ciència-ficció poden oferir, si es condueixen bé, plaers més sòlids que el dels viatges en el temps. Qui no recorda afectuosament pel·lícules tan entretingudes i de to tan diferent com són “Retorn al futur”, “Terminator”, “12 monos” o “Time after time” (“Els pasatgers del temps”)? És clar que aquest és un territori fràgil, sobretot si es parla de viatges al passat, ja que conté per definició una paradoxa insalvable que només el bon guionista sabrà dissimular. Felicitacions per tant a Rian Johnson, que en el seu tercer llargmetratge “Looper”, firma com a autor del guió una variació del tema totalment convincent.

De fet, els viatges en el temps només són una part del conjunt, doncs també hi ha un vessant de cinema negre i de “thriller” d’acció, i amb això només frego lleument el munt de coses improbables que s’aixopluguen sota el títol de “Looper”. Sé que sonaré expressivament inepte si afirmo que el film, tot i inspirar-se en moltes fonts, evita aparèixer com derivatiu i troba maneres originals d’explicar un vell material. 

De principi a fi “Looper” sembla una troballa carregada de màgia. Per això mateix, convindrà suggerir només el nucli mínim del seu argument, ja que part del gaudi que conté és el de deixar-se dur pels inesperats girs de guió de la seva recargolada història. Ens trobem a Kansas i l’any és el 2044 (sí, el mateix Kansas de Judy Garland i “El màgic d’Oz”). Se’ns presenta una visió del futur bàsicament distòpica (o sigui que pinta fatal), en la qual no existeixen els viatges en el temps, però sí una mena de lucratiu negoci que consisteix en rebre natius del 2074 (quan els viatges temporals ja seran plenament possibles) i liquidar-los.

Joe (Joseph Gordon-Levitt), el protagonista mercenari, acabarà enfrontant-se amb el seu jo/Joe de trenta anys més tard (Bruce Willis) i s’intentaran eliminar o explicar  mútuament, segons el punt de vista del narrador principal. L’enfrontament entre els dos actors és un dels moments més interessants del film i sap greu que no ocupi més temps en contraposició al fútil Esdevenir de la Humanitat, que sembla ser el tema important. També sap greu que s’hagin molestat a maquillar (impecablement, cal dir-ho) Gordon-Levitt com un jove Willis. Superficialment és irreprotxable; a nivell real ataca els nervis, perquè el Gordon-Levitt que estem veient és i no és ell i li manca l’expressivitat habitual. Sincerament, ens ho hauríem cregut igualment sense les pròtesis.

Deixada de banda aquesta pega menor, la resta és una meravella en tots els seus departaments. L’ambientació aconsegueix transportar-nos a un futur proper sense necessitat de fer grans despeses, només utilitzant amb intel·ligència quatre detalls que queden la mar de guai. La fotografia preciosa de Steve Yedlin deixa a la retina algunes imatges fantàstiques de cels, ciutats i camps de canya. Els efectes especials apareixen només quan és necessari i deixen períodes de calma que permeten que els personatges esdevinguin alguna cosa més que engranatges de l’acció. Els actors estan molt bé per a una pel·lícula de gènere i als ja mencionats és de justícia afegir una poderosa Emily Blunt.

Però en última instància cal retornar al guió tan consumadament mestre, que ens arrossega durant dues hores sense que a penes percebem el temps i que ens porta per viaranys del tot impensats (Jeff Daniels fent de dolent, Willis matant nens i l’espectador desitjant que ho faci, diverses excursions per un bucolisme ominós, una terrorífica  tortura fora de camp o un bellíssim esclat de sang). Com deia al principi, les pel·lícules de viatges en el temps tenen sempre algun punt que no resisteix l’anàlisi en profunditat; segurament “Looper” també el té, però deixa una sensació tan satisfactòria amb el seu desenllaç tan inesperat i sobtat com aparentment lògic, que prefereixo no espatllar dues hores tan ben passades.