La resta és silenci

Possiblement l’única obra musical del repertori clàssic que servidor seria capaç d’interpretar sense errors apreciables, encara que amb una palesa manca de personalitat, seria 4’ 33’’ (llegiu-ho com “quatre minuts trenta-tres segons”) de John Cage; motiu que per a un músic frustrat com jo hauria de funcionar com una carta de recomanació per estimar la peça. 4’ 33’’, com tota persona que vol triomfar al “Trivial Pursuit” hauria de saber, consta de tres moviments que duren respectivament trenta segons, dos minuts vint-i-tres segons i un minut quaranta segons. La partitura indica a l’interpret que no ha d’emetre cap mena de so amb el seu instrument durant tot el transcurs de la peça, el que els simplistes tradueixen com quatre minuts i trenta tres segons de silenci, quan no és exactament això. 4’ 33’’ no està escrita per a cap instrument en particular i pot ser interpretada tant amb unes castanyoles, com amb una guitarra acústica o una colossal orquestra mahleriana. La meva versió somniada és a duo amb la Matilde Urbach, tots dos armats de forquilla i ampolla d’Anís del Mono.

Però serà millor que tornem a la realitat. 4’ 33’’ fou estrenada el 29 d’agost de 1952 pel pianista David Tudor, còmplice habitual de Cage, prop de Woodstock, en una zona particularment pastoral de l’estat de Nova York. Tudor abaixà la tapa del teclat per marcar l’inici de l’obra i l’alçà breument per indicar la transició entre moviments. El públic, poc avesat llavors a les provocacions extremes, va deixar passar el primer moviment i part del segon amb una muda estupefacció, acompanyada espontàniament per ràfegues de vent i la percussió que la pluja improvisà sobre la teulada. La conclusió de l’obra presencià comentaris aïrats en veu alta i fugues —no exactament musicals— d’espectadors.

Seixanta anys més tard, 4’ 33’’ (ara esdevinguda l’obra més cèlebre de Cage) es continua interpretant, amb la diferència que les persones que constitueixen l’audiència estan al cas i saben que la broma no dura gaire; per tant intenten mantenir un respectuós silenci (mentre consulten la pantalla del mòbil, per si cau algun SMS). Però, com sabrà qui hagi sentit aquesta obra en una sala de concerts, el silenci absolut és impossible d’assolir. Fins i tot tancats en solitari dins d’una cambra anecoica no podrem evitar sentir el batec del nostre pols. 4’ 33’’, lluny de la provocació gratuïta, posa el marc que delimita un espai sònic i fa adonar-se a l’audiència de tot el que pot ser escoltat quan no se sent “res”. Aquesta obra de Cage, que apunta als elements més essencials de la composició, els que sovint passen desapercebuts, és en certa manera l’equivalent en música al que representaren en pintura els quadrats monotonals de Malevitx: un gest extrem que descriu l’axioma sobre el que reposa tot art.

Curiosament, abans de Cage ja hi hagueren peces musicals basades en el silenci; i, per descomptat, després de 4’ 33’’ n’hi ha hagut encara moltes més, sovint en un to més faceciós que reflexiu. Jo, que provinc de la cultura del disc elapé, encara he conegut el difícil art d’interposar la pausa perfecta entre cançó i cançó, de vegades d’a penes uns segons, d’altres en un “segue” buscat, però també en casos extrems, on després de quinze minuts de silenci, quan creus que el disc ja ho ha donat tot de si, apareix un últim tema perdut o un estrany exabrupte cacofònic. Sospito que actualment el silenci no cotitza gaire i que la música es consumeix com un doll continu de pare desconegut, interromput només per la caiguda en la inconsciència. El jovent vol soroll, sospito que s’ha dit sempre.

Serà l’aspiració al silenci un símptoma de vellesa? Una preparació potser pel silenci definitiu?