Aquests dies al Romea s’està reposant “Oleanna” (1992) de David Mamet, obra que ja coneixien els espectadors veterans que assistiren a la versió dirigida per Mercè Managuerra i protagonitzada per Josep Minguell i Míriam Alamany al Teatreneu de 1994.
No estic segur que la vigència de la peça hagi augmentat des de llavors: els excessos de la correcció política, que són la musa evident de l’obra, continuen sent més tangibles al món acadèmic nord-americà que a la nostra desnodrida universitat. De totes maneres planteja dubtes sobre la necessitat dels estudis acadèmics que sí que tenen molt a veure amb l’actual manca de sortida laboral del jovent.
He llegit a entrevistes amb el director i els actors que “Oleanna” presentava una situació ambigua on cadascun dels dos protagonistes té les seves raons, quan de fet no és així. Cert que el dos primers actes mostren lectures gradualment canviants de fets que han succeït davant dels nostres ulls —i aquest és un dels grans mèrits de l’obra— i la balança ètica oscil·la d’un personatge a un altre; però quan arriba el tercer acte es revela on rauen els veritables dimonis de Mamet. No és d’estranyar doncs que les feministes de l’època li saltessin a la jugular, ni que l’autor hagi virat paulatinament vers l’ala més dretana del republicanisme. Però tot això no impedeix que “Oleanna” estigui astutament estructurada, que presenti uns intel·ligents diàlegs en “staccato” de metralladora i que romangui com un clàssic del teatre contemporani americà.
Poques pegues sobre l’àgil (una hora i quart) desenvolupament de la funció. La tendència, des de fa algunes temporades, és convertir el teatre en un aspirant a parent pobre del cinema. Per això hem d’aguantar apanyats títols de crèdit, projeccions en vídeo i simulacres de banda sonora. La veritat, no fan gaire nosa, però m’hauria estimat més que l’escenografia fos més atractiva.
Tant Ramon Madaula com Carlota Olcina fan molt bon ús d’uns papers que ja brillen des de l’escriptura. Coneixia més Madaula que Olcina, i per això mateix la valoro millor a ella i li concedeixo el meu vot de confiança, encara que tots dos estan irreprotxables. En quant a David Selvas es va confirmant cada dia més com un sòlid director a seguir.
Fins el dos de desembre. [I, per cert, per què es titula “Oleanna”, si els protagonistes es diuen John i Carol?]
http://www.youtube.com/watch?v=1GsYf3CZMrY
ResponEliminaUn lloc on “los perros se atan con longanizas”. Utopic (varietat surrealistic) folk song.
Sí, això havia llegit, però no em lliga gens amb el tema de l'obra i ho trobo d'un obscurantisme innecessari.
EliminaLa cançó era força popular i suposo que molt als USA, i es poc especifica, però no em sembla que lligui malament. Imagina-la com a epilog, com Singin in the rain a La taronja mecànica.
EliminaEncara així... Bé, ho hauré d'acceptar, que no crec que Mamet canvïi el títol per mi.
EliminaVaig veure la del 94 i he vist la pel·li que en va fer el Mamet i sí, està motl bé i tot això, però és una obra de teatre que em posa francament nerviós!
ResponEliminaHe, he, m'imagino el motiu del teu nerviosisme.
EliminaM'hauria d'agradar? Com deia el meu amic Jordi, si vaig al cinema i no m'agrada no passa res, però si vaig al teatre i no m'agrada m'emprenyo com una mona. I anava al teatre cada setmana!
ResponEliminaClídice, no sé si t'hauria d'agradar, però de segur t'hauria d'interessar.
EliminaJo tenia entès que Oleanna era una d'aquelles colònies utòpiques que tant van proliferar al segle XIX. El que havia de ser un paradís d'igualtat i harmonia va acabar com el rosari de l'aurora. Pel que m'han explicat de l'obra, la connexió deu venir que el suposat edèn que hauria de ser la universitat, lliurada als més alts ideals educatius i de llibertat, en realitat és l'escenari d'una lluita despietada de poders.
ResponEliminaPotser als Estats Units és una referència coneguda, ja que li van fer una cançó i tot.
Sí, Santi, és una explicació plausible que la llunyania cultural ens fa perdre.
Elimina