Dickens imaginat

No havia llegit encara la biografia de Charles Dickens escrita per Peter Ackroyd i aquest 2012 que commemora els dos-cents anys del naixement del novel·lista semblava el moment ideal per fer-ho. Malgrat que l’obra fou publicada originalment l’any 1990, només el novembre de 2011 Edhasa n’edità la traducció castellana, tot aprofitant (suposo) la tirada de l’efemèride. Sobre el paper es diria que Ackroyd era l’autor ideal per escriure la biografia de Dickens, ja que reuneix en una sola persona la figura de novel·lista de prestigi i la de biògraf d’homenots tan essencialment britànics com són William Blake, T.S. Eliot, Turner, Newton o Shakespeare, a més de les seves celebrades “biografies” canòniques de la ciutat de Londres i el riu Tàmesi; i, de fet, forma part de la bibliografia recomanada, encara que la recent obra de Claire Tomalin (“Charles Dickens: Mi vida”, Aguilar, 2012) —que desconec— s’ha erigit en seriosa competidora.

“Dickens - El observador solitario”, que així s’ha traduït el concís “Dickens” original, presenta un volum esponerós de 703 pàgines, que pot semblar imposant d’entrada, però que està destinat a un públic molt general a qui no li importi la total absència de referències a les fonts (encara gràcies que compta amb un índex onomàstic), mentre hi figuri una mica de drama en el que s’explica. Ackroyd, que no tinc cap dubte que es va documentar degudament, apart de relatar les contínues i tedioses anades i vingudes de Dickens entre el camp i la ciutat, afegeix una mica d’argamassa literària que qualsevol biògraf seriós li discutiria. No, no s’hi val projectar les pròpies especulacions sense fonament en el comportament de la figura retratada. No comparteixo tampoc la seva visió d’un Dickens traumatitzat, exclòs i fora d’òrbita, d’un romanticisme que ja no toca.

Ni em convenç el recurs de relacionar les trames de tot el que el novel·lista escrigué amb detalls de la seva pròpia biografia, cosa que obliga Ackroyd a fer alguns contorsionismes que, per altra banda, seran opacs per aquells que no les hagin llegides.

La vida d’una persona real no és mai com una novel·la i flac favor se li farà si es relata com a tal. Dickens fou un geni, com demostra el seu llegat escrit, però la seva biografia té un interès molt relatiu. Després dels episodis primerencs de l’empresonament del pare i la humiliació de treballar a una fàbrica de betum, l’èxit popular coronà la seva carrera en plena joventut. A partir d’aquí una certa monotonia predominà a la seva agitada vida: la mort de la cunyada adorada i els viatges a Amèrica podrien ser altres pics del relat, però Ackroyd no acaba de lluir-se. I quan arriba l’afer Ellen Ternan, que podria aportar una bona dosi de marro, el biògraf es decanta per una interpretació casta de la relació, com si els genis, pel fet de ser-ho estiguessin molt per sobre dels problemes d’entrecuix.

Com es pot veure, no m’ha interessat gaire aquest “Dickens” de Peter Ackroyd. La prova més eloqüent és que la lectura, iniciada el mes de maig, l’he conclòs tot just fa dos dies. Tractant-se d’un autor com Dickens, que m’agrada tant i tant, aquest lapse de temps és una condemna en tota regla.