L’orella ecumènica

“Escucha esto” (Seix Barral, 2012), el darrer llibre del crític musical del “New Yorker” Alex Ross, és molt diferent del seu anterior “El ruido eterno”/”The rest is noise”, bàsicament perquè es tracta d’un recull d’articles que no presenten més tret unificador que el de la música. En el pròleg el crític intenta rebatre el vell adagi (atribuït a Elvis Costello entre d’altres) que afirma que “escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”; suposo que l’home intenta defensar el seu “modus vivendi” i als seus arguments no els manca ni intel·ligència ni coneixements, però sempre arriba un punt en el qual el llenguatge parlat o escrit es revela insuficient davant de l’eloqüència inaprehensible de la música. Un cop arribats a aquesta frontera, queden dos camins a escollir, bé el de la vaga hipèrbole pseudo-poètica (personal i per tant escassament transferible), bé el de la descripció tècnica en termes de notació musical.

Amb tota sinceritat, cap de les dues vies em convenç. Que un art tan abstracte com és el musical es distorsioni de tal manera que els tres compassos inicials d’una simfonia s’interpretin com el sentiment de mortalitat que el compositor ha percebut de forma epifànica, em sembla tan peregrí com atribuir aquests tres compassos a la visita de l’administrador de la finca que ve a cobrar-li el lloguer. Però encara em convenç menys l’apologètica del tipus “un palpitant Re greu seguit d’una figura en Si bemoll major que sona com una ganivetada”. Serà perquè no he estat mai alumne de conservatori. Per això mateix, quan més aprecio aquests assajos és quan eviten el fenomen purament musical i s’immisceixen en els terrenys de la història, l’anècdota i la llegenda. O sigui allà on la literatura encara pot plantar una mica de cara a la música.

El recull s’inicia precisament amb l’article titulat “Escucha eso”, una defensa de la descompartimentació de la música basada en l’experiència personal de Ross qui, fins als vint anys, no va escoltar cap altra cosa que no fos música clàssica. Diu molt al seu favor que algunes influències exògenes l’inoculessin un virus punk que va saber integrar al seu propi canon amb voluntat inclusiva d’eliminació de barreres entre clàssic i pop.

El següent assaig “Chacona, Lamento, Walking blues”, encara que deixi molt bé al “nostre” Jordi Savall, pertany al tipus d’escrits que es basen en tecnicismes formals expressats en llenguatge de solfeig que jo no entenc. Cal agrair, malgrat tot, que els raonaments intentin trobar alguna justificació a través dels exemples sonors que apareixen a www.therestisnoise.com/playlist. Al final del llibre hi ha una discografia recomanada per a cadascun dels capítols que també resulta molt útil.

Un tercer assaig parla de la reproducció musical per mitjans mecànics (gran invenció del segle XX) i de com aquesta ha fet canviar la nostra percepció de la música i també la dels seus intèrprets. I fins i tot, o sobretot, la dels seus compositors. Tema de redacció: no estarem sacrificant la frescor de l’element humà, el tret expressiu, en ares de l’estèril perfecció formal?

A partir d’aquí el llibre abandona la seva intenció generalista i apunta a objectius més concrets amb resultats variables. Fidel al propòsit exposat a l’inicial “Listen to this”, els articles parlen tant dels compositors previsibles i fermament situats dins del canon, com de les figures fora de camp que encara no han trobat una etiqueta sobre la qual reposar.

Curiosament els escrits dedicats als musics més canònics (Mozart, Verdi, Brahms, Schubert) resulten ser els més irregulars i sovint descompensats, com si partissin d’un article convencional que s’hagués inflat en forma de tumor a causa d’una inspiració imprevisible per una obra o punt determinat de la vida del compositor. Les aparicions  de Radiohead o Björk no deixen de ser menys previsibles, atès que han esdevingut paradigmes de la música acceptable pels intel·lectuals. En general, tots els escrits que es refereixen a músics vius —afegiu-hi Esa-Pekka Salonen, John Luther Adams o el Quartet St Lawrence— tenen la forma de reportatges motivats per una gira o l’enregistrament d’un disc i reuneixen a la vegada un petit apunt biogràfic amb interessants dades anecdòtiques. Dedica un llarg escrit al seu admirat Bob Dylan, un músic que no es diria sobre el paper que és el que més podria atreure a algú provinent de la música clàssica, però que acaba sent un dels punts culminants del llibre. També hi ha dos sentits homenatges a dues grans veus femenines: la mítica contralt negra Marian Anderson i la mezzo desapareguda prematurament Lorraine Hunt Lieberson.

Com passa amb tots els llibres d’articles, l’interès fluctua i sempre hi ha moments que hom desconnecta una mica; però el conjunt s’aguanta i algunes coses s’aprenen com, per exemple, que Verdi no era tan nacionalista com ens han volgut vendre o que Pau Casals va tocar per a la reina Victòria (una imatge que he trobat fascinant). M’imagino que els lectors potencials d’”Escucha esto” ja fa dies que el tenen controlat.

Un comentari final dedicat a la traducció, que tan malament vaig deixar en el cas de “The rest is noise”. Repeteix Luis Gago i, apart d’alguns “falsos amics” flagrants, no he trobat res de particularment escandalós.