Catàleg de portes (1)

Porta de Kiev, mencionada per Mússorgski

Com a noi obedient que sóc, rellegeixo “Anna Karènina”, no sigui cas que el club de lectura de la Triadú, previst pel mes de gener vinent, m’atrapi amb els pixats al ventre i sense haver fet els deures. La novel·la de Tolstoi pot presumir d’un dels inicis més cèlebres de la literatura universal i a la meva edició electrònica d’EDAF (traducció de Santos Hervás, revisada per Olga Penzova, russa ella) diu així:

Todas las familias felices se parecen, pero las infelices lo son cada una a su manera.

La frase sona portentosa, com si estigués escrita en pedra al calendari del pagès, i vol demostrar que l’autor té les idees clares i que segurament el que seguirà serà una il·lustració d’aquesta asserció. Vladimir Nabokov, que era més partidari de Tolstoi que de Dostoievski, iniciava la seva novel·la “Ada” amb aquestes paraules:

“Totes les famílies felices són més o menys dissemblants; totes les infelices ho són més o menys igual”, diu un gran escriptor rus al principi d’una famosa novel·la (Anna Arkadievitch Karenina, transfigurada a l’anglès per R. G. Stonelower, Mount Tabor Ltd., 1880).

El gran fetiller de Petersburg capgira la sentència de Tolstoi, escampa algunes inexactituds i a continuació s’afanya a informar-nos que poc té a veure la crònica familiar d’Ada i Van amb la novel·la que protagonitza l’Anna K. Són les servituds d’escriure a la segona meitat del segle XX, quan les grans certeses esdevingueren material  sospitós i la posició acceptable fou la del dubte perpetu.

I ja ficats de ple en la matèria, me n’adono que encara no havia escrit mai en aquest bloc sobre les frases amb les que s’inicien les novel·les —tot un clàssic dels blocs amb pretensions intel·lectuals—, o sigui que ho faré ara que començava a embolicar-me amb les famílies més o menys desgraciades. I és que un inici de llibre amb una frase sentenciosa, que sembla que no pugui admetre discussió, és una forma immillorable de captar l’atenció del lector. Per això són justament famosos principis com el de la Karènina o el de “Orgull i prejudici”, on Jane Austen dicta fets incontestables amb una fina ironia britànica:

És una veritat universalment reconeguda que un home solter amb una bona fortuna a la seva disposició ha de necessitar una esposa.

I a continuació, molt conseqüent amb aquesta primera frase, Austen es dedica a mostrar com és de difícil casar un solter amb possibles.

Continuo en terreny britànic, i encara que la meva obertura favorita d’una novel·la de Dickens sigui la de “Bleak House”/”El Casalot” —una estampa atmosfèrica plena de boira i sutge, digna de Piranesi—, la més cèlebre pertany a “Història de dues ciutats”, potser pel seu caràcter lapidari que tant ens agrada als lectors.

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, era l’edat de la saviesa, era l’edat de la beneiteria, era l’època de les creences, era l’època de la incredulitat, era la temporada de la Llum, era la temporada de la Foscor, era la primavera de l’esperança, era l’hivern de la desesperació…

Sense pensar-m’ho gaire, un altre principi de novel·la que em sembla impecable és el que escrigué Herman Melville per a “Moby Dick”. La breu frase “Call me Ishmael” (Digue’m Ismael), aborda de forma molt directa el lector i pretén tractar-lo de tu a tu per aconseguir la confiança que busca tot narrador. Sembla voler deixar enrere les convencions per explicar el que realment importa, encara que sigui a través d’una mentida.

Tanmateix un bon íncipit no garanteix la qualitat d’una obra. I el viceversa també és vàlid. No tornaré a explicar aquell cèlebre cas històric, on era tan infame la primera frase com la resta del text, sinó que m’ocuparé d’altres aventures literàries; però com que les costures d’aquest apunt són a punt (pun! o pum!) de rebentar, ho deixaré per a més endavant.