Déu perjudica seriosament la salut

L’incendiari “dios no es bueno” de Christopher Hitchens (Debate, 2008) es presenta comercialment (signe dels temps) com a poc menys que un llibre d’autoajuda. A la faixa vermella que l’envolta es pot llegir: “Los creyentes reforzarán su fe poniéndola a prueba. Los agnósticos tendrán razones para convertirse al ateismo. Los ateos encontrarán a un defensor de sus ideas”. Per descomptat la seva lectura no m’ha deparat grans sorpreses dins del meu habitual descregut, però m’ha proporcionat informació històrica que desconeixia i algunes il·lustratives anècdotes viscudes per l’autor en els seus viatges com a corresponsal de guerra.

El subtítol del llibre (“Alegato contra la religión”) no enganya i, encara que prefereixo el to més analític del Richard Dawkins de “El espejismo de Dios”, prou sé que no es pot esperar moderació del polemista furibund que fou Christopher Hitchens, especialment quan s’apropa a qüestions que atenyen a l’Islam. Ja al primer capítol, quan encara no s’ha desempallegat del guant de seda, dispara:

Sigue habiendo cuatro objeciones irreductibles a la fe religiosa: que representa de forma absolutamente incorrecta los orígenes del ser humano y del cosmos, que debido a este error inicial consigue aunar el máximo de servilismo con el máximo de solipsismo, que es causa y consecuencia al mismo tiempo de una peligrosa represión sexual y que, en última instancia, se basa en ilusiones.

Despullat ja de tot sentit de la diplomàcia, Hitchens titula el següent capítol “La religión mata” i busca exemples de conflictes civils recents originats per motius religiosos. Xulo ell, es limita a la lletra B per citar els casos indiscutibles de Belfast, Betlem, Bombai, Belgrad, Beirut i Bagdad. A continuació (la veritat, no és que l’autor sigui gaire metòdic) apareix un breu i divertit capítol que es diu “Breve digresión sobre el cerdo, o por qué el cielo detesta el jamón”.

La resta de “dios no es bueno” resulta més fàcil de preveure:

•  Les idees religioses com a font de problemes sanitaris 
•  La metafísica implícita a la religió no s’aguanta per enlloc
• El món físic que explica la religió és una rucada 
•  L’Antic Testament és un horror i és incoherent
• El Nou Testament és igualment incoherent i a més conté innombrables pegats
•  L’Alcorà no és gens original, però és encara més tòxic que les religions que el van precedir, potser perquè no ha viscut cap reforma 
•  Barroeria i miracles; com neixen (i moren) les religions: el cas dels mormons
•  Religions asiàtiques o els gossos que menys borden són els que més mosseguen 
•  La religió s’inventa el pecat (l’original i els altres)
• La religió corruptora de menors (ja s’ho preguntava Dawkins, ¿hi ha res més absurd i més mancat de fonaments que un “nen catòlic” o un “nen musulmà”?)

I, és clar, l’objecció principal a favor de la religió en els temps moderns és que, quan se n’ha volgut prescindir, han aparegut monstres indiscutibles com Adolf Hitler o Joseph Stalin que han competit amb el vell Jehova a l’hora d’anorrear éssers humans. No cal ser el primer de la classe per comprendre que el nazisme de Hitler o el comunisme de Stalin són només dos nous vestits de l’emperador que amagaven el vell sentit religiós sota un mantell de noves paraules.

Per a Hitchens les religions són bàsicament malalties infantils d’una humanitat encara massa jove i de les quals tot just n’ha iniciat la convalescència. De fet, malgrat les veus cripto-atees d’alguns filòsofs grecs i llatins, la religió no es va començar a posar en dubte seriosament fins l’arribada de la il·lustre nissaga de lliurepensadors dels segles XVIII i XIX que ens indicaren el camí de la llum sota el patronatge del discret però influent Baruch Spinoza. El missatge final del llibre és la invocació a una nova il·lustració que oposi a cada celebració de l’obscurantisme irracional, l’admiració per les joies i els portents que ens proporcionen cada nou descobriment científic.

Si em pregunteu per quin motiu llegeixo textos com aquest, ja us diré que no és per carregar de municions el meu argumentari ateu. Crec que és més aviat una qüestió de buscar amable complicitat, d’una picada d’ullet carregada de companyonia davant d’una realitat on sembla que res no importa tant com les opinions que el Gran Mufti de Roma té sobre el que fem amb el nostre aparell sexual, on el millor homenatge que es pot fer a un difunt és segrestar-lo dins d’una catedral (i dedicar-li un aeroport) i on un ministre en plenes funcions decideix condecorar les seves amigues imaginàries. És cert que déu no és bo [l’original “God is not Great” no diu exactament el mateix, però qüestions comercials a banda diria que la traducció no fa justícia a la destresa retòrica de Hitchens], però els seus seguidors sovint han demostrat ser infinitament més execrables.