Promeses d’artista

¿Vaig camí de convertir-me en un vell xaruc a qui res no satisfà o potser és que pertanyo a un grup d’edat per a qui ja no pertoquen determinades pel·lícules? Sigui com sigui, em resulta incomprensible la favorable acollida que ha rebut “Frances Ha” de Noah Baumbach, almenys per part de la crítica americana. Baumbach, freqüent col·laborador de Wes Anderson i autor d’interessants films com el formidable “The Squid and the Whale” (Una historia de Brooklyn), fa amb “Frances Ha” una declaració d’amor a la seva companya actual Greta Gerwig; i tot que la història del cinema conté alguns meravellosos exemples de tributs d’un director envers la seva estrella (penseu en Steinberg i Marlene, o en Hitchcock i Kim Novak), sovint l’enamorament perjudica seriosament el sentit crític i certes mostres d’afecte seria millor confinar-les a l’esfera privada.

I no és que Greta Gerwig estigui malament, al contrari; segurament si la protagonista fos una altra, no hi hauria manera d’aguantar la pel·lícula. L’actriu, que s’ha llaurat un petit prestigi com a musa del “mumblecore”, presenta una encisadora barreja de candor i d’entusiasme desmanyotat sota una evident bellesa; sempre a punt d’esdevenir però el següent aneguet lleig. Però, evidentment una bona (i carismàtica) actriu no és suficient per sostenir una pel·lícula que té el seu principal problema en el poc interès que desvetlla per uns personatges poc interessants (i què interessants que són les escasses pel·lícules que ens fascinen a partir de personatges detestables!)

La Frances del títol és una jove aspirant a ballarina (que als seus 27 anys no és ja tan jove ni sembla gaire cridada per les arts de la dansa) que malviu a Brooklyn entre altres bohemis similars, aferrats a una immaduresa que han anat prolongant des del moment que van deixar enrere els bolquers. Tots ells es caracteritzen per les seves ambicions enormes i per uns papàs que els proporcionen el coixí econòmic que sufraga la seva angoixa existencial. En un moment puntual de lucidesa, un personatge li diu a Frances que no es queixi, que ella mai no serà realment pobra. Però aquest moment s’oblida i el que queda són una colla de privilegiats ploramiques.

La sèrie televisiva “Girls” mostra ecosistemes similars (i comparteix alguns dels actors); però ho fa amb un toc d’humor i amb l’assumpció que existeix una cosa anomenada “sexe”. La infinitament més casta “Frances Ha” opta, com a al·licient, fer un homenatge a la “nouvelle vague” (imatges en blanc i negre, músiques de George Delerue, menció a Jean-Pierre Leaud, eixelebrada excursió a París), però acaba exasperant per la poca qualitat dramàtica de les existències de tots aquests fills de l’opulència. No ajuda gaire que alguns dels papers principals els encarnin les filles de Sting o de Meryl Streep. 

Si volem evitar la decadència d’occident, ens calen pel·lícules que exaltin el paper de l’obrer i l’obrera metal·lúrgics, com en els primers temps de la revolució soviètica. Amb tant de Brooklyn i tanta tonteria ja es veu que no anem enlloc.