Sobre la fi de les civilitzacions (2)

Gibbon segons Henry Walt

Ahir vaig deixar Edward Gibbon una mica desolat perquè el seu pare no li permetia prosseguir la seva relació sentimental amb la senyoreta Suzanne Curchod de Lausanne. Sospito que el futur historiador —molt a la manera Freud— preferia evitar la confrontació pública i canalitzar les seves pulsions eròtiques a través dels seus escrits. Així fou com perpetrà la primerenca “Essai sur l’étude de la littérature”, més brillant pels seus mètodes que pels seus resultats i més ben rebuda al continent europeu que a l’Anglaterra natal.

Els anys de bondat i de conreu del prestigi literari foren recompensats per Gibbon Sr. amb el patrocini d’un viatge turístic pels racons més conspicus de l’Europa clàssica, allò que durant el segle XVIII i gran part del XIX fou anomenat “Grand Tour” i al qual sucumbiren tots els plançons de casa bona. Després d’una breu estada a París, Gibbon s’acostà a Lausanne, on la pobra Suzanne encara covava alguna esperança matrimonial; però l’escriptor es mostrà inusitadament fred, tan poc interessat de fet que Rousseau va declinar d’intervenir a favor de la senyoreta. Poc temps després Mademoiselle Curchod va casar-se amb Jacques Necker, qui seria ministre de finances amb Lluís XVI. Tingueren una sola filla, Anne Louise Germaine Necker, que esdevingué cèlebre escriptora i “salonnière” sota el nom de Madame de Staël.

Gibbon encara s’entretingué durant tot un any a Suïssa abans d’encaminar-se a Roma, ciutat que havia de constituir la culminació del seu pelegrinatge. La visió de les ruïnes de l’imperi romà superà qualsevol expectativa i sumí l’autor en un trasbalsament històrico-estètic similar a una prolongada borratxera, de la qual no en sortí fins al cap d’alguns dies. Aquella experiència va plantar la llavor del que seria la gran obra de la seva vida: “Va ser a Roma, el 15 d’octubre de 1764, quan em trobava meditant entre les ruïnes del Capitoli; mentre els frares descalços cantaven les vespres al temple de Júpiter, va sorgir per primer cop a la meva ment la idea d’escriure sobre la decadència i caiguda de la ciutat”.

Però encara trigaria a posar fil a l’agulla, ocupat primer en la infructuosa redacció de textos menors, i més endavant en posar ordre als afers del seu pare mort el 1770. Gaudint de la independència econòmica per primer cop en la vida als trenta-tres anys, Gibbon inicià el seu gran projecte historiogràfic; però lluny de comportar-se com un erudit tancat permanentment a la seva torre d’ivori va procurar cultivar també les ocupacions més mundanes. La seva aparença física —baixet, rabassut i poc elegant— el convertien en objectiu fàcil del ridícul, fet que no l’impedí ser membre del club literari del doctor Samuel Johnson, professor honorari d’història antiga a la Royal Academy (com a successor d’Oliver Goldsmith) i maçó a la Primera Gran Lògia d’Anglaterra. Tal com pertocava al seu estatus, també fou parlamentari durant vuit anys, tot i que no consta que durant aquest període pronunciés un sol discurs.

Publicà el primer volum de “The History of the Decline and Fall of the Roman Empire” el 17 de febrer de 1776 amb un èxit comercial immediat que obligà a imprimir dues noves edicions en un interval de pocs mesos. Pensada inicialment com la història de la ciutat de Roma i més tard com la del seu imperi, la bona acollida va incitar-lo a anar ampliant l’àmbit de l’obra que acabaria abastant des del mandat d’August al segle I fins la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs el 1458. En total foren sis volums, publicats entre 1776 i 1788, i envoltats de crítiques sempre excel·lents a càrrec de llumeneres com David Hume, Adam Smith o Horace Walpole.

Els darrers cinc anys de la vida de Gibbon, un cop acomplerta la tasca per la qual havia nascut, són una mena d’anticlímax de pèrdues personals amanides amb llargs períodes de mala salut. Morí el gener de 1794 als 56 anys a causa d’un hidrocele (lletja acumulació de líquids al sac escrotal) que potser venia patint des de molt abans. Una fi galdosa només suavitzada per una posteritat que ja tenia garantida; perquè —deixant de banda les objeccions d’alguns lectors beats i cristians (i les de tota la historiografia contemporània)— ningú ha pogut negar-li a Gibbon la claredat de pensament, el seu enciclopedisme impossible, la passió del seu discurs o l’elegància literària del seu verb.

Per exemple, el sempre molt anglòfil Jorge Luis Borges tenia Edward Gibbon posat en un pedestal particular. Però, com que no tots podem llegir amb tant de profit textos en anglès antic sense el benefici de la traducció, i a més sis volums de llibre totxo excedeixen el que hom espera de la literatura tradicional, caldrà confessar que de tant en tant preferim la concisió i la imitació de l’elegància. Així, jo que no sóc ni masoquista ni borgià, he optat per la versió d’un tal Dero A. Saunders de l’any 1952 (Alba, 2001).

Espero que l’apunt de demà parli de religió (o de manca de religió). O d’escriptura. Ves a saber.