L’arca, el patriarca i el seu avi pensionista

Sembla ser que Darren Aronofsky feia quinze anys que volia filmar la història de Noè i que només gràcies a l’èxit de “Black Swan” va aconseguir finançament per desenvolupar-la. Se m’escapa el mecanisme que induí a fer pensar a les patums de Hollywood que l’autor d’un conte sobre una ballarina autodestructiva que vol superar la seva falta d’autoestima mitjançant fantasies lèsbiques seria la persona més idònia per dur a bon terme una epopeia bíblica de dimensions colossals. Entenc l’interès que podia sentir el director per la figura de Noè en particular —un personatge obsessiu, com els que solen protagonitzar totes les seves pel·lícules, enfrontat a un dilema moral de dimensions còsmiques—; però la Bíblia és un llibre perillós, especialment quan es tracta de representar-la visualment i de forma literal en episodis tan problemàtics en el camp de la versemblança com el del Diluvi.

Aronofsky, que confessa ser vagament creient, jo diria que ofereix una versió bastant ortodoxa del mite, tot i que no sóc una font gaire fiable: fa més de quinze anys que no rellegeixo el Gènesi que tinc permanentment pendent de lectura a la tauleta de nit. Si he de fer cas als meus nebulosos records, a l’original Jahvé condemnava la Humanitat a causa dels seus innombrables pecats, mentre que a la pel·lícula el seu pecat més gran (vull dir el de la Humanitat) és el d’haver dut el planeta a la bancarrota ecològica. Aquest elevat pensament de caire “verd” aviat queda aparcat per culpa de motius més terrenals, com és el de la convicció de Noè, que creu que el seu destí és el de destruir tota presència humana sobre la Terra, en contra de la interpretació tradicional que llegia en ell el factòtum de la salvació de l’homo sapiens.

Tanmateix aquest “Noah” té coses veritablement estranyes, com una ambientació en terres hiperbòries (Escòcia, o fins i tot Islàndia), un toc apocalíptic a la Mad Max i alguns exabruptes dignes de Tolkien, com ara àngels caiguts convertits en gegants (vius) de pedra. Sí, sí, com aquelles dues muntanyes que es barallaven a la primera part de “The Hobbit”. Sigui com sigui, fonamentalistes dels tres principals monoteismes s’han sentit ofesos per la versió d’Aronofsky, molt més fosca que aquelles visions tradicionals per a infants amb animalons que desfilen de dos en dos i sobredosi d’arcs de Sant Martí, o sigui que la cosa no pot estar tan malament. Té una primera part portentosa, amb molta frase lapidària i molts extres atropellant-se: res que no hagués explotat Cecil B. de Mille en el seu temps, tot i que les masses actuals possiblement han sigut generades per ordinador. La segona part, quan gairebé tota la humanitat ha fet mutis, és comprensiblement intimista i plena de punyents conflictes morals; punyents com a mínim per a tot aquell que se senti en comunicació directa amb la divinitat.

Arribats a aquest punt, cal reconèixer que (potser amb l’excepció de Liam Neeson, a qui les barbes queden molt pitjor) ningú com Russell Crowe pot fer tan bé el paper de patriarca de l’Antic Testament: homèricament cabrejat, interiorment il·luminat i amb cuixes i bíceps encara poderosos. A més, si calia convertir Noè en un heroi d’acció, capaç de defensar l’arca a cops de puny davant d’una humanitat esvalotada, no trobaríeu ningú millor que Crowe per a la tasca. Al seu costat, la feina de la resta d’actors empal·lideix considerablement. Jennifer Connelly, que fa d’esposa del protagonista, es passa la pel·lícula preparant herbes remeieres fins que el tercer acte li permet alçar la veu en una mena d’ària de baix voltatge. Emma Watson, com a òrfena rescatada per Noah & co, queda intensa i anorèctica “avant la lettre”. Els tres fills (mascles) de Noè, millor oblidar-los; i el principal antagonista, Tubal-Cain (o sigui Ray Winstone), presenta objeccions raonables per a una pel·lícula de tesi que no és exactament aquesta.

No he dit res de Sir Anthony Hopkins que fa de Matusalem, l’avi de Noè. Com que és un gran actor, sap representar perfectament els seus 969 anys sense necessitat de maquillatge. Broda el paper de vell liró enderiat per les baies del bosc que, cal reconèixer-ho, no li presenta cap complicació interpretativa i segurament li permet arrodonir amb alguns dòlars la seva minsa pensió.

Ja per anar acabant, em resulta complicat valorar una pel·lícula que s’inspira en mites que em són tan aliens, d’aquells que si no te’ls creus esdevenen risibles. Conté moments de bon cinema i alguna imatge que deixa petjada, com les del malson subaquàtic. Però també s’hi troben metàfores visuals, entre ingènues i kitsch, que semblen sortides directament d’un pamflet dels testimonis de Jehovà. I després queden, esclar, totes les objeccions racionals que es poden interposar al conte de Noè i que la pel·lícula no aconsegueix esquivar del tot, per molt que els hi busqui solucions elegants. M’intriga per exemple saber què diuen els que interpreten la Bíblia de forma literal sobre el fet que la pervivència de la Humanitat s’ha basat no una vegada sinó dues en l’incest, tant a partir de l’expulsió del Paradís, com després del Diluvi Universal.

També em pregunto què van menjar els animals carnívors quan van sortir de l’Arca després de la pluja. Visqueren un període puntual de vegetarianisme? O es cruspiren un munt de parelles d’espècies herbívores, prescindibles segons el pla diví, i que per tant no han arribat als nostres dies?

Nota al peu: juro que em va semblar descobrir l’infame Jar-jar Binks entre les ombres de l’interior de l’arca. Algú m’ho pot confirmar?