Encara que durant els anys 60 i 70 del segle passat, una de les activitats més freqüents dels meus contemporanis progres era dir pestes de l’única televisió que podíem veure, un cop conegut el que vindria pocs anys després amb l’aparició de les cadenes privades, caldrà reconèixer que hi havia programes força salvables i que avui dia serien (lamentablement) impensables. A mi m’agradaven molt les sèries que escrivia i dirigia l’avui mig oblidat Jaime de Armiñán. Bé, aquest any el van guardonar amb un “Goya” d’honor, però tenint en compte que l’home ha fet 87 anys el març passat, no es pot considerar que el reconeixement hagi estat prematur.
De Armiñán, director i guionista, segurament passarà a la petita història del cinema espanyol per les seves contribucions amables sobre temes delicats o fins i tot escabrosos (“El nido” (relacions al límit de la pederàstia), “Stico” (esclavatge consentit), “El amor del capitán Brando” (o Ana Belén debatent-se entre la gerontofília i la pederasta) o la seva obra cabdal “Mi querida señorita” (que gosa parlar de transgènere a l’Espanya de 1972)). Però jo prefereixo recordar les seves sèries televisives que en ple franquisme aconseguiren aportar frescor, ironia i tendresa a unes petites pantalles massa monopolitzades pel blanc i el negre. Programes com “Fábulas” (1968), “Del dicho al hecho” (1971), “Las doce caras de Juan” (1967), “Tres eran tres” (1972) o “Suspiros de España” (1974) i amb actors i actrius tan esplèndids i entranyables com María José Alfonso, Elena María Tejeiro, Ismael i María Luisa Merlo, Alberto Closas, Julia, Irene i Emilio Gutiérrez Caba, Fernando Delgado, Antonio Ferrandis, Amparo Baró, Emma Cohen, Mónica Randall, Ana María Vidal, Julieta Serrano, Amparo Soler Leal, Manuel Torremocha o Alicia Hermida.
De les moltes coses que m’atreien d’aquells programes, sempre m’havien fascinat les seves sintonies de presentació, així com les codes musicals del final, fetes exprés per a cada episodi. Es tractava de cançonetes d’estil folk trinxeraire, interpretades per un parell de veus femenines, aspres però encantadores, que firmaven com “Vainica Doble”. Per la meva germana Susana que, durant el batxillerat i forçada per les últimes raneres de la “Sección Femenina”, es va veure obligada a fer la prescriptiva canastreta pel nadó, sabia que això de la “vainica doble” era un tipus de punt de costura.
Vaig trigar alguns anys més en descobrir que aquell duet fantàstic existia més enllà de la televisió i que constituïen una de les més delicioses anomalies del pop espanyol. “Vainica doble” eren Gloria Van Aerssen i Carmen Santonja (la cunyada d’Armiñán, per si voleu que parlem de nepotisme), un parell de mestresses de casa matisadament progres, que sabien barrejar en un còctel únic la tradició, la quotidianitat i la mala llet. Van començar a treballar juntes l’any 1966 quan, després de veure per televisió els horrors que es presentaven al festival de Benidorm, van creure que ho podien fer millor i, empeses pel seu amor pel rock & roll, decidiren començar a compondre temes originals (o originalíssims). Aportaren cançons pel grup Music Son i, més tard, per Aguaviva o Nuevos Horizontes. Després compongueren la sintonia i la “moral” de cadascuna de les “Fábulas” televisives d’Armiñán i algunes cançons per “Un, dos, tres, al escondite inglés” (1969), la pel·lícula seminal i pop d’Ivan Zulueta.
El 1970 publicaren el seu primer “senzill”, on hi apareixia la cançó “Un metro cuadrado”, una de les declaracions poètiques més contundents que s’han sentit a aquest país. Fa quatre dies, Sisa o Los Planetas encara la versionejaven i jo la vaig recordar fa uns tres anys, quan es commemorava el 40 aniversari del seu debut.
Aquest serial dedicat a les Vainica continuarà en setmanes successives, però per no fer-me pesat, de moment tallaré aquí. Abans d’anar-me rememoraré la sintonia de “Del dicho al hecho” (1971), on els refranys s’encadenaven com les cireres encomanadisses d’un cistell.
No hay refrán que no sea verdadero
Donde hay patrón no manda marinero
Quien tiene boca se equivoca
Quien tiene boca se equivoca
En boca cerrada no entran moscas
Mm, Mm, Mm, Mm
Quien mucho habla mucho yerra
Al que yerra perdonan una vez, pero no después
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Dime con quién andas, te diré quién eres
El casado casa quiere
Quien bien te quiere te hará llorar
El que no llora no mama
Si quieres buena fama no te dé el sol en la cama
Quien mucho ofrece poco da
Quien da primero da dos veces
Dale que le das, dar que sí, dar que hablar
El que quiera peces...
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Miri senyor, una cançó que és tota ella rimada:
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=XE-ed8Wsjjk&hd=1
Ens portem un lustre i això per als televidents és un salt molt fort a depèn quines edats...
ResponEliminaGalde, deu ser la diferència d'haver nascut a l'edat moderna o a l'edat contemporània.
EliminaOh, quants records, jo encara vaig fer molta vainica (s'alternava la denominació amb la de calat, que crec que deu ser la catalana) i no sols per al cistellet de la secció femenina sinó des de la més tendra infantesa a escola, a les classes de 'labors' que vistes en la distància avui em sembla ideals, les nenes cosint o fent ganxet i una d'elles llegint novel·les sobre vides de sants o contes morals. Sobre la tele, ja no es fan coses com les d'abans, però alguna perla cau de tant en tant i tothom continua bescantant-la a tort i a dret mentre que de llibres se n'escriuen d'horribles i ningú qüestiona el llegir ni tan sols quan fa perdre l'escriure.
ResponEliminaEn temps de la meva germana la lectura durant la costura crec que ja no s'estilava. És una pena que la majoria d'aquests programes dels que parlo deuen estar definitivament perduts.
EliminaLa Carmen Santonja es va morir relativament jove, a 'la meva edat d'ara', tothom desfila, quin rotllo de vida.
ResponEliminaSí, tenia 66 anys.
EliminaNo els hi he donat gaires oportunitats, per no dir cap, i el gusto segueix sense fer-se. Em pregunto si el teu no es faria a un moment particularment vulnerable.
ResponEliminaJosé Luis, cal posar aquestes cançons en el seu context, el de l'Espanya grisa dels 60. Ja ho sé que, objectivament, no són precisament Schubert; però coses millors arribaran.
Eliminano em varen acabar de fer mai el pes, i no vol dir que no ho fessin bé.
ResponEliminaPer cert, em va sorprendre la sobtada desaparició d'un post l'altre dia, jo no solc fer cas dels anònims....
No, Francesc, als anònims no els acostumo a fer cas; però l'apunt que vaig eliminar era realment una poca-soltada produïda en un moment d'intoxicació etílica.
EliminaLa verirat és que no vaig entendre de que anava l'apunt, però el comentari anònim em va molestar, sobretot per la covardia de l'anonimat.
EliminaFrancesc, als anònims agressius ni cas.
EliminaNo puc estar més d'acord amb el teu rescat televisiu. Com sempre passa, ens carreguem sistemàticament allò que tenim oblidant sovint que darrere hi ha una bona feina professional que res té a veure amb les ideologies o les estupideses imperants.
ResponEliminaCelebro aquest serial que ens prepares, Allau. Ara suposo que destaparé algun dels apunts que tens preparats al respecte, però jo mirava a la tele "Con las manos en la masa", que presentava l'Elena Santonja, germana de Carmen i muller del Jaime de Armiñán. La lletra i la sintonia del programa era... Ho deixo aquí, Allau?
No, no, ja pots continuar: sempre m'he mantingut apartat dels programes de cuina. Encara que ja sé que la sintonia la va escriure VD i la cantaven Carmen Santonja i Joaquín Sabina.
EliminaCom que cuino des dels tretze anys sempre he tingut tirada als programes de cuina. Aquest m'agradava especialment. Em sembla que la sintonia, que com dius era de VD, la cantaven el Sabina i la Gloria Van Aerssen.
EliminaTens raó, era la Gloria i en Sabina; ja veus que cuinar no és lo meu.
EliminaI jo que durant anys em pensava que algú havia escrit malament vainiLLa. Coses de l'edat :P
ResponEliminaSí, vainilla doble y con cobertura de chocolate. Que no, chica, que es vainica!
Elimina