VD: TVE

Encara que durant els anys 60 i 70 del segle passat, una de les activitats més freqüents dels meus contemporanis progres era dir pestes de l’única televisió que podíem veure, un cop conegut el que vindria pocs anys després amb l’aparició de les cadenes privades, caldrà reconèixer que hi havia programes força salvables i que avui dia serien (lamentablement) impensables. A mi m’agradaven molt les sèries que escrivia i dirigia l’avui mig oblidat Jaime de Armiñán. Bé, aquest any el van guardonar amb un “Goya” d’honor, però tenint en compte que l’home ha fet 87 anys el març passat, no es pot considerar que el reconeixement hagi estat prematur. 

De Armiñán, director i guionista, segurament passarà a la petita història del cinema espanyol per les seves contribucions amables sobre temes delicats o fins i tot escabrosos (“El nido” (relacions al límit de la pederàstia), “Stico” (esclavatge consentit), “El amor del capitán Brando” (o Ana Belén debatent-se entre la gerontofília i la pederasta) o la seva obra cabdal “Mi querida señorita” (que gosa parlar de transgènere a l’Espanya de 1972)). Però jo prefereixo recordar les seves sèries televisives que en ple franquisme aconseguiren aportar frescor, ironia i tendresa a unes petites pantalles massa monopolitzades pel blanc i el negre. Programes com “Fábulas” (1968), “Del dicho al hecho” (1971), “Las doce caras de Juan” (1967), “Tres eran tres” (1972) o “Suspiros de España” (1974) i amb actors i actrius tan esplèndids i entranyables com María José Alfonso, Elena María Tejeiro, Ismael i María Luisa Merlo, Alberto Closas, Julia, Irene i Emilio Gutiérrez Caba, Fernando Delgado, Antonio Ferrandis, Amparo Baró, Emma Cohen, Mónica Randall, Ana María Vidal, Julieta Serrano, Amparo Soler Leal, Manuel Torremocha o Alicia Hermida.

De les moltes coses que m’atreien d’aquells programes, sempre m’havien fascinat les seves sintonies de presentació, així com les codes musicals del final, fetes exprés per a cada episodi. Es tractava de cançonetes d’estil folk trinxeraire, interpretades per un parell de veus femenines, aspres però encantadores, que firmaven com “Vainica Doble”. Per la meva germana Susana que, durant el batxillerat i forçada per les últimes raneres de la “Sección Femenina”, es va veure obligada a fer la prescriptiva canastreta pel nadó, sabia que això de la “vainica doble” era un tipus de punt de costura.

Vaig trigar alguns anys més en descobrir que aquell duet fantàstic existia més enllà de la televisió i que constituïen una de les més delicioses anomalies del pop espanyol. “Vainica doble” eren Gloria Van Aerssen i Carmen Santonja (la cunyada d’Armiñán, per si voleu que parlem de nepotisme), un parell de mestresses de casa matisadament progres, que sabien barrejar en un còctel únic la tradició, la quotidianitat i la mala llet. Van començar a treballar juntes l’any 1966 quan, després de veure per televisió els horrors que es presentaven al festival de Benidorm, van creure que ho podien fer millor i, empeses pel seu amor pel rock & roll, decidiren començar a compondre temes originals (o originalíssims). Aportaren cançons pel grup Music Son i, més tard, per Aguaviva o Nuevos Horizontes. Després compongueren la sintonia i la “moral” de cadascuna de les “Fábulas” televisives d’Armiñán i algunes cançons per “Un, dos, tres, al escondite inglés” (1969), la pel·lícula seminal i pop d’Ivan Zulueta.

El 1970 publicaren el seu primer “senzill”, on hi apareixia la cançó “Un metro cuadrado”, una de les declaracions poètiques més contundents que s’han sentit a aquest país. Fa quatre dies, Sisa o Los Planetas encara la versionejaven i jo la vaig recordar fa uns tres anys, quan es commemorava el 40 aniversari del seu debut.

Aquest serial dedicat a les Vainica continuarà en setmanes successives, però per no fer-me pesat, de moment tallaré aquí. Abans d’anar-me rememoraré la sintonia de “Del dicho al hecho” (1971), on els refranys s’encadenaven com les cireres encomanadisses d’un cistell.

No hay refrán que no sea verdadero
Donde hay patrón no manda marinero
Quien tiene boca se equivoca
Quien tiene boca se equivoca
En boca cerrada no entran moscas
Mm, Mm, Mm, Mm
Quien mucho habla mucho yerra
Al que yerra perdonan una vez, pero no después
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Dime con quién andas, te diré quién eres
El casado casa quiere
Quien bien te quiere te hará llorar
El que no llora no mama
Si quieres buena fama no te dé el sol en la cama
Quien mucho ofrece poco da
Quien da primero da dos veces
Dale que le das, dar que sí, dar que hablar
El que quiera peces...
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien