Sant Jordi 2014: les meves apostes

Vist aquí

No és cap secret que a aquesta casa es llegeix molt i molt; seria per tant del gènere tonto no amortitzar l’esforç que he esmerçat a l’altar de la literatura, tot aprofitant-lo per oferir als meus lectors alguns suggeriments per a la diada de Sant Jordi d’enguany, la qual es presenta tan carregada de novetats que pot arribar a aclaparar a un consumidor cultural àvid, però poc informat. Confio que en aquesta selecció heterogènia però molt meditada tothom trobarà la millor opció d’acord amb els seus interessos vitals i estètics.

No diré res de nou si afirmo que els premis literaris viuen sota sospita permanent i encara més a Catalunya, on la densitat de premi literari municipal per quilòmetre quadrat és de les més altes del món (només superada i encara amb prou feines per algunes comarques del feliç regne de Bhutan); per això mateix em sembla tan necessària l’existència del Premi Truja de Lletres, convocat per una colla d’associacions culturals osonenques i destinat a guardonar la millor obra de creació entorn del món de l’embotit. En la seva breu però substanciosa història ha demostrat sobradament que no es ven a cap postor i que el guia només l’excel·lència literària, com ho prova de forma immillorable el guanyador del 2014, Jordi Al-er-Hosny amb la seva novel·la “Els noms del porc” (Tarradellas Edicions, 2014) sobre una família magribina immigrada a Calldetenes i els intents del fill gran per “matar el pare” amb mètodes dietètics. Corprenedora.

Qui busqui un text una mica més audaç, a mig camí entre l’autoficció i el fals dietari —d’aquells que et fan dubtar i no saps si el que t’expliquen va de bo o t’estan aixecant la camisa, i a més ve curull de referències literàries i sona a Vila-Matas, però escrit en català de tota la vida— no trobarà res millor que “Cada caducitat” d’Ermengol Gerplex (La Sòmines, 2014). El seu narrador en primera persona (per ventura en Gerplex mateix?) ens revela com el fet banal de consumir un iogurt Activia de pera que estava caducat li provocà una inusitada reacció del sistema immunitari, el restabliment del qual el conduí a una llarga peregrinació entre gurus asiàtics i pubs irlandesos. A la pàgina 57 es menciona tres vegades Theodor Fontane, rècord absolut dins de la literatura catalana.

No penso rebaixar-me a recomanar trilogies pseudo-eròtiques per a senyores insatisfetes de baixos (encara que una bona amiga m’assegura que la finalista del Truja de Lletres 2014, “Vint ombres de greix”, no està gens malament); però no puc girar l’esquena als inevitables “best-sellers” on cal reconèixer que no tots juguen a la mateixa lliga. Deixeu-me salvar doncs “Ráscame dentro” (Satélite, 2014), la recentíssima novel·la de Matilde Mollejas (hi ha competent traducció simultània i catalana a Columna a càrrec de Ferran Ràfols Gesa; “Grata’m endins” que es diu). La cosa va d’una viatjant de ratafia, la primera del seu gènere (literalment), que recorre les mal asfaltades carreteres de la Catalunya del primer franquisme mentre actua (per amor) d’enllaç del maquis. El relat s’articula a partir dels records de la néta de la protagonista, propietària d’un restaurant japonès, i de com li pesa el fet que el seu company sentimental sigui coreà i s’inventi contínuament les receptes del sushi i el sashimi.

Per a qui li agradi la novel·la negra, la darrera frontera geogràfica encara per descobrir és la de Groenlàndia. “Sodoma i salmorra” (Claretianes, 2014) de Gunesttir Arbotantdir ens presenta el detectiu inuit Johnny Aariak i les seves excitants aventures a les nits (de sis mesos) de Qeqqata, on la indústria del bacallà sec i la bestialitat amb pinnípedes semblen ser les activitats principals. Repulsiu o divertit, tot són gustos.

Ja sabeu que la poesia i jo estem barallats per diferències irreconciliables de comprensió i de concepte; però si m’obligueu a recomanar alguna cosa d’aquest estil a punta de fusell, citaré el premi Carles Birra més recent: “Hola k ase” (Ossa mediocre, desembre de 2013) de Beth Puigdengoles i Llardonosa. Aquesta pujant poetessa originària del delta de l’Ebre ha decidit acabar amb el noucentisme i la seva faramalla estètica, tot prescindint del suport psicològic de la seva família. Els seus fantàstics post-sonets presenten una tipografia francament alterada, però s'entén bastant bé el que volen dir. (A més, sovint hi diu “polla”).

Encara em descuidaré de mencionar un autor “mediàtic” (o la seva paròdia), que pel fet de sortir a televisió en horari de sobretaula es permet la barra d’aconsellar-nos sobre el sobiranisme català, la neteja dels coberts de plata i el reciclatge de les sobres del guisat del dia abans. Però de fet l’únic llibre que val la pena comprar aquest Sant Jordi es diu “BQTP, tanque parèntesi” (La Breu, 2014), el recull d’apunts del blog de Martí Rasoir Electrique, que tot lector sensible i sensat de la xarxa hauria de conèixer al peu de la lletra. No és detall superflu que hagi guanyat un premi per l’encisadora coberta d’Oriol Malet (l’atractiu dels gossos, ja se sap...) Però és que en Martí és la mena de bèstia que ens descol·loca a tots plegats, o a veure com entomeu d’un sol ensurt els termes “advocat”, “marica”, “valencià”, “d’esquerres”, “al límit de la legalitat” i (sobre tot) “al límit del bon gust”.