El pes del passat

La pel·lícula “Ida” ha agradat molt, especialment a una crítica un xic nostàlgica dels cine-clubs d’antany. El seu director, el polonès Paweł Pawlikowski, havia treballat els últims anys en produccions occidentals (que crec que aquí no s’han estrenat, malgrat la intervenció d’actors coneguts com Kristin Scott-Thomas, Ethan Hawke o Emily Blunt) i és amb aquest film que retorna al seu país d’origen amb una història que no podria ser-li més pertinent.

Anna, una jove òrfena criada en un convent i finalment esdevinguda novícia, rep dies abans de prendre els hàbits la visita d’una tia materna que no coneixia i que li revela dades inusitades del seu passat. Seran suficients aquests descobriments per posar en dubte la seva vocació? “Ida” en el seu breu decurs (80 minuts) toca temes locals que fàcilment esdevenen universals: l’antisemitisme com a corrent dominant, els crims oportunistes que la guerra afavoreix, la religió com a refugi acrític, el comunisme com a nou fanatisme (o com a opi del poble posat al dia).

No hi ha dubte que la pel·lícula estèticament fa patxoca, començant per una fotografia en blanc i negre que presenta una gama de grisos delicadíssima. L’anacrònic format de 4:3 (curiosament el mateix que predominava la setmana passada a “The Grand Budapest Hotel”) permet uns enquadraments forçats, però molt interessants, que són potser el símptoma més modern del film. La música, gairebé sempre diegètica, conté Mozart i Bach (via Bussoni), cançó italiana de principis dels 60 i John Coltrane. No es podria somiar millor banda sonora.

El personatge més apassionant d’”Ida” no rep aquest nom. És la tia de la protagonista, s’anomena Wanda, i representa una comunista desenganyada de la seva ferotgia anterior. L’actriu Agata Kulesza en fa una gran creació, tot dibuixant el perfil del seu personatge amb tota la tragèdia soterrada que amaga. Al seu costat, Agata Trzebuchowska hi posa una presència angelical que funciona sobretot com a mecanisme del guió; però que posa difícil llegir l’interior del personatge. I és que “Ida”, amb el seu buscat ascetisme i la parquedat dels seus diàlegs, deixa desemparat el personatge titular davant de la grandesa dramàtica de la figura de la tia.

Quan acaba la pel·lícula es troba a faltar un bon col·loqui com els d’abans.