De la musique avant toute chose

Franz Ferdinand (o el pare)

Malgrat el seu estil entre minimalista i matusser, el dibuixant de còmics Juanjo Sáez ha assolit quelcom tan difícil d’aconseguir com és un estil propi i reconeixible. No content amb aquesta fita i lluny de conformar-se amb un discurs simplista, que estaria d’acord amb el tarannà del seu dibuix, gosa abordar en els seus llibres temes complexos i perfectament adults com la crisi econòmica o la mort. Per a mi «El Arte» —sota l’excusa d’unes xerrades didàctiques amb la seva mare— amaga tot un tractat d’estètica més perspicaç i profund que molts assajos pretesament seriosos. Ara amb «Hit emocional» (Editorial Sexto Piso, 2015) ho torna a aconseguir a partir d’un món del que és tan difícil parlar com és el dels gustos musicals.

«Hit emocional» té el seu origen en la pàgina mensual del mateix títol que Juanjo Sáez ve publicant a la revista Rockdelux des de l’any 2006, una pàgina que dedica a donar la seva visió totalment subjectiva sobre una cançó que sigui del seu gust (o que no ho sigui). Però el llibre va molt més enllà de la mera antologia d’obra publicada i s’expandeix en una veritable autobiografia musical, perquè per a Sáez no hi ha res més important en el món que la música:

Siempre digo que lo que más me gusta en la vida es la música, más que los cómics, más que el arte, más que el cine, que casi ni me gusta, más que dibujar, más que escribir, más que leer, más que comer. Sólo puede que dormir me guste más. Y pensar, pensar también me gusta, y hablar. Pero la música lo que más.

Així és com el fet musical es lliga indissolublement amb la seva vida i el llibre acaba esdevenint un homenatge a la família, els amics, les xicotes, i a les molt diverses músiques que amb tots ells relaciona, començant pel pare, admirador de Buddy Holly i massa modern pel barri del Bon Pastor dels anys 60. Els gustos de Sáez comencen a La Sagrera amb Heavy Met al clàssic i estripat, salten a l’indie per culpa d’alguna novieta prudent, després a l’electrònica (facció abstèmia) i conclouen temporalment en l’eclecticisme propi de la primera maduresa.

Heus aquí alguns d’aquests hits emocionals: «Arise» (1991) de Sepultura, «Intervention» (2007) d’Arcade Fire, «Where are we now?» (2014) de David Bowie, «Can our love» (2001) de Tindersticks, «Hijos de Caín» (1985) de Barón Rojo, «Teenage Riot» (1988) de Sonic Youth, «Ya no me asomo a la reja» (2007) de Los Planetas, «O Superman» (1981) de Laurie Anderson, «Mediterráneo» (1972) de Joan Manuel Serrat, «Hardcore will never die, but you will» (2011) de Mogwai. Cadascun d’ells contemplat des d’una perspectiva orgullosament personal, capaç tant de l’observació encertadíssima, com de tocar-nos la fibra amb malícia. Potser les últimes pàgines de «Hit emocional», on s’evoquen repetidament les morts dels pares i de l’àvia, pequen d’un cert victimisme sentimental; però seria una pega menor en un llibre que és farcit de troballes expressives i introspectives de tots els calibres amagades sota una falsa capa de simplisme.

La música tiene algo de maquinal también, al ser humano le gusta reconocer patrones, le da un gustillo especial saber lo que va a pasar, le reafirma su inteligencia. Pero el colmo del gustito es cuando predice una pequeña variación. Saber que ese patrón variará un poco, de una manera determinada que nosotros somos capaces de predecir. Ese es el gran placer.

Ahora viene el cambio.

Y por el motivo que sea, ese placer para la inteligencia conecta de algún modo con la emoción, y eso ya es el placer total.

Serrat (o la mare)