Notes toscanes (I)

Versió catòlica

Mitja hora després d’aterrar al modest aeroport de Florència, mentre l’autobús-navette ens conduïa al centre, vaig dir-te «a Itàlia sempre em sento com a casa». I és tan cert com que no ho és; perquè enmig de tantes compartides sensacions familiars, també hi ha un post-gust de desconfiança davant d’un país més papista que el papa. Perquè és difícil d’entomar que Itàlia sigui l’únic país de l’Europa Occidental que no tingui previst cap reconeixement de les parelles de fet (no parlem ja de matrimonis homosexuals i altres desafiaments de dificultat superior en termes de tolerància) i encara es trobi aquests dies immers en discussions parlamentàries que no semblen conduir enlloc.

Serà perquè vinc d’una terra descreguda, com ho és la Catalunya present, però em sobta observar com en una població de 100.000 habitants (Arezzo) es congreguen totes les dones a la catedral per venerar la Madonna del Conforto.

Em sobta també l’omnipresència de les imatges del Padre Pio, o San Pio da Pietrelcina, un sant popularíssim i miraculós que m’omple d’aversió i malfiança amb la seva cara malaltissament virada al sèpia.

També em sorprèn la quantitat de capellans amb alçacoll que freqüenten els carrers en grups nombrosos, versió esportivo-jovial, preferiblement amb un cornetto de gelat a les mans (déu-m'en-guard de pensar ni un sol moment en pederàsties). O l’èxit que tenen els llibres del papa Francesc, sempre a la llista dels més venuts de La Feltrinelli.

Versió paisatge

En el fons em fot Itàlia perquè em recorda que jo m’aniré d’aquest món i l’irracionalisme continuarà triomfant, via l’homeopatia i el papat (per citar dos dels meus enemics més conspicus). Llàstima, perquè el país presenta un enorme potencial per a la felicitat terrenal, desaprofitat per l’eterna recerca d’una despistada transcendència de ben poques exigències tant ètiques com estètiques.