Entrevista llarga amb home complicat

Pocs oficis menys cinematogràfics que el d’escriptor i més, si no pots fantasiejar, perquè es tracta de parlar d’un personatge real. Per això és meritòria l’existència d’una pel·lícula tan apassionant com «The End of the Tour» de James Ponsoldt, on David Foster Wallace i el també escriptor David Lipsky mantenen una llarga entrevista durant tres dies al final del «tour» de presentació de «La broma infinita», l’obra magna del primer.

En el món real tot va començar amb una entrevista encarregada a Lipsky per la revista Rolling Stone, la qual no va arribar a bon port, però que acabà esdevenint el llibre (posterior al suïcidi de Foster Wallace) «Although Of Course You End Up Becoming Yourself» («Encara que, per descomptat, acabes esdevenint tu mateix») de 2010. El veterà dramaturg Donald Margulies convertí la crònica en un guió que va filmar James Ponsoldt l’any passat sense gaires filigranes cinematogràfiques.

Bàsicament el film es redueix a les converses entre els dos escriptors, primer a la casa de Foster Wallace a Bloomington (Illinois), en un paratge salvatgement nevat prop del «college» on feia classes, després a Minneapolis, on promocionarà «The Infinite Jest» en una llibreria i en una emissora de ràdio, acompanyat d’una antiga xicota i una nova fan. Els dos David parlen de tota mena de qüestions: sexe, paternitat, gossos, celebritat, addiccions, família. L’hiperdotat Foster Wallace, que es trobava en aquell moment (1996) elevat al cim de la fama literària, revela les seves inseguretats davant d’una situació que se li escapa de les mans i que cada cop té menys a veure amb el conreu de la literatura, mentre que Lipsky, conscient de jugar en una lliga menor, intenta estar a l’altura del seu heroi, mig col·lega respectuós, mig periodista garneu a la recerca de la roba bruta.

El saldo final no sé si s’acosta a la veritat històrica (crec que alguns amics de David Foster Wallace opinen furibundament que no), però el guió dibuixa un parell de figures humanes força versemblants i el seu combat d’esgrima verbal és ple de frases dignes de cita. Encara que hi apareixen alguns altres actors en segon pla, com les sempre benvingudes Mamie Gummer o Joan Cusack), «The End of the Tour» pertany als seus dos esplèndids protagonistes. El ganàpia Jason Segel, habitual carn de comèdia eixelebrada, ha rebut tota mena de lloances per la seva composició d’un balbucejant i vulnerable DFW, composició superficial però molt efectiva. Jesse Eisenberg, en un paper molt menys exhibicionista, està molt més interessant i més a prop de l’espectador.

Danny Elfman firma una banda sonora que no sembla seva, però que és (amb diferència) el millor que ha fet darrerament, i les cançons de farciment són tan exquisides que es diria que les he escollides jo mateix («Here» de Pavement, en versió Tindersticks), el «The Big Ship» de Brian Eno, REM, Tracey Ullman, Felt o Fun Boy Three. Tot crític decent ha adorat aquest tan literari «The End of the Tour», o sigui que els lletraferits amb tendències audiovisuals li hauríeu de concedir una oportunitat. Al cap i a la fi, David Foster Wallace imprimeix caràcter.