«Hail Caesar!», el darrer lliurament fílmic dels fabulosos germans Coen, és abans que res una carta d’amor a una determinada forma de fer cinema que va morir amb la desaparició dels grans estudis. No és casual que la seva acció tingui lloc a principis dels anys 50, període en el que es pot datar l’agonia del Hollywood clàssic. El seu protagonista Eddie Mannix (Josh Brolin) és un especialista en resoldre problemes a Capitol Pictures (la mateixa companyia fictícia que ja figurava a «Barton Fink») i mantenir els escàndols dels actors lluny de les urpes de la premsa sensacionalista. Sembla basar-se en la figura històrica de Joseph Edgar Allen John Mannix el llegendari «fixer» dels estudis MGM, amb el que comparteix la feina, la fe catòlica i poca cosa més.
Entre els problemes que ha d’afrontar Mannix hi ha el segrest de la seva estrella Baird Whitlock (George Clooney), l’embaràs d’una actriu soltera, la ineptitud d’un actor-cowboy trasplantat a l’alta comèdia i l’assetjament de les columnistes de la premsa de la víscera sempre a punt de revelar algun secret inconfessable. Per si això fos poc, el catolicisme del nostre protagonista li crearà un sentiment de culpa que dificultarà encara més la seva feina.
Els Coen recreen el període amb paròdies tan acurades com respectuoses dels gèneres més típics de l’època: des de les extravagàncies aquàtiques d’Esther Williams fins els musicals homòfils de Gene Kelly, amb especial incidència de les epopeies bíbliques en technicolor i cinemascope. Una vegada més l’habitual fotografia de Roger Deakins es demostra insubstituïble (no tant la banda sonora de Carter Burwell, particularment discreta).
De l’abundós repartiment només Brolin té un paper digne d’aquest nom i el defensa amb la seva proverbial solidesa, tan digna d’admiració com al·lèrgica al reconeixement en forma de premis. George Clooney continua demostrant que sap riure-se’n de la seva condició d’estrella i el quasi desconegut Alden Ehrenreich, el «singing cowboy», guanya sense problemes el guardó a l’actor revelació. Al seu voltant, en papers minúsculs però perfectament interpretats, gent de la categoria de Frances McDormand, Ralph Fiennes, Jonah Hill, Scarlett Johansson, Michael Gambon, Tilda Swinton, Alison Pill o Channing Tatum (o fins i tot gent sense cap categoria com Christopher Lambert o Dolph Lundgren).
«Hail Caesar!» és una comèdia, però no espereu que us faci riure: aspireu només que us dibuixi un somriure amb la seva visió amablement sorneguera de la Humanitat. Aparentment fútil i deixatada, la pel·lícula (com tota l’obra dels Coen, per altra banda) permet més lectures i conté més càrregues de profunditat de les que es podrien sospitar en un primer visionat. Els admiradors (benhumorats) de «Singing in the Rain», «Escola de sirenes» i «La túnica sagrada» s’ho passaran molt bé amb aquesta broma d’elèctrica intel·ligència.
Entre els problemes que ha d’afrontar Mannix hi ha el segrest de la seva estrella Baird Whitlock (George Clooney), l’embaràs d’una actriu soltera, la ineptitud d’un actor-cowboy trasplantat a l’alta comèdia i l’assetjament de les columnistes de la premsa de la víscera sempre a punt de revelar algun secret inconfessable. Per si això fos poc, el catolicisme del nostre protagonista li crearà un sentiment de culpa que dificultarà encara més la seva feina.
Els Coen recreen el període amb paròdies tan acurades com respectuoses dels gèneres més típics de l’època: des de les extravagàncies aquàtiques d’Esther Williams fins els musicals homòfils de Gene Kelly, amb especial incidència de les epopeies bíbliques en technicolor i cinemascope. Una vegada més l’habitual fotografia de Roger Deakins es demostra insubstituïble (no tant la banda sonora de Carter Burwell, particularment discreta).
De l’abundós repartiment només Brolin té un paper digne d’aquest nom i el defensa amb la seva proverbial solidesa, tan digna d’admiració com al·lèrgica al reconeixement en forma de premis. George Clooney continua demostrant que sap riure-se’n de la seva condició d’estrella i el quasi desconegut Alden Ehrenreich, el «singing cowboy», guanya sense problemes el guardó a l’actor revelació. Al seu voltant, en papers minúsculs però perfectament interpretats, gent de la categoria de Frances McDormand, Ralph Fiennes, Jonah Hill, Scarlett Johansson, Michael Gambon, Tilda Swinton, Alison Pill o Channing Tatum (o fins i tot gent sense cap categoria com Christopher Lambert o Dolph Lundgren).
«Hail Caesar!» és una comèdia, però no espereu que us faci riure: aspireu només que us dibuixi un somriure amb la seva visió amablement sorneguera de la Humanitat. Aparentment fútil i deixatada, la pel·lícula (com tota l’obra dels Coen, per altra banda) permet més lectures i conté més càrregues de profunditat de les que es podrien sospitar en un primer visionat. Els admiradors (benhumorats) de «Singing in the Rain», «Escola de sirenes» i «La túnica sagrada» s’ho passaran molt bé amb aquesta broma d’elèctrica intel·ligència.
dimarts em toca anar-hi. Varen fer fa temps el trailer i la cosa ja pintava bé.
ResponEliminaEspero que t'ho passis bé, Francesc, tu que deus conèixer bé els originals.
EliminaEls Cohen m’agraden a vegades, per exemple a l’anomenada Barton Fink no em van agradar, i tinc la sensació que amb aquesta em passaria una cosa semblant si la veiés.
ResponEliminaSegurament no sabràs ni de que et parlen. Cinema? Qu'est-ce que c'est?
EliminaCoi, se m'estan acumulant les pel.lis per veure, per què la indústria va tan ràpida i jo tan lenta??
ResponEliminaHa, ha, ja arribaran les èpoques de sequera, Gemma Sara.
EliminaEncara no l'he vist, però segur que no em decebrà.
ResponEliminaEnric, per poc que t'agradi el cinema bíblic li sabràs trobar la conya.
Elimina