Ascensió

Intentar escriure algunes frases amb sentit sobre “The Tree of Life” em sembla una empresa imposant, sobretot perquè és evident que Terrence Malick hi ha posat en el film tota la seva ànima i tota la seva ambició, que en el seu cas han de ser immenses. Mentre no ens demostri el contrari en futures produccions, aquest Arbre de la Vida és també l’Obra de la seva Vida i, per tant, no es pot parlar a la lleugera del somni culminant d’un creador.

La pel·lícula comença amb una cita del Llibre de Job —aquell text bíblic recurrent sobre la inescrutabilitat d’un déu que tot ho pot—, i a continuació veiem una mena de taca nebulosa groc-taronja, potser un fragment d’aurora boreal, però més probablement el símbol d’un origen. L’ambigua imatge es repetirà en dos moments importants del film, de manera que no quedaria forçat llegir-la com un instant de fecundació, primer a nivell universal de Big Bang, després al nivell més proper de la vida humana. Perquè “The Tree of Life” té l’audàcia de jugar tant en el camp de la macrohistòria com en el de la història més petita i personal. El seu pròleg l’ocupen escenes entretallades de la vida d’una família de Texas. En pocs minuts sabem que el fill mitjà ha mort encara jove i que el fill gran, Jack, el rememora molts anys més tard des del seu aïllament d’arquitecte a un Austin ple de finestres diàfanes, que exposen a la vegada que protegeixen.

I aquest és tot l’”argument” que trobarem, exposat en menys d’un quart d’hora, al principi d’una pel·lícula que dura 140 minuts. Perquè abans que el drama evident esdevingui una cerimònia d’udols i murmuris, el guió dóna un cop de timó i ens mostra en una llarga seqüència l’origen de l’Univers. Sí, és una juxtaposició d’entrada xocant, però les imatges que segueixen —formes abstractes que s’expandeixen, que fluctuen, que entren en erupció, que palpiten— són d’una bellesa que corprèn, tot il·lustrant el naixement de les galàxies, la formació dels planetes o l’aparició de la vida a la Terra. Vida que enllaça amb el naixement del primer fill d’una jove parella.

Pràcticament la resta de la pel·lícula, i encara en queda molta, s’entreté a relatar de forma impressionista les vivències estiuenques d’un nen d’uns deu anys en companyia dels seus dos germans i els seus pares. Són retalls breus que, més que explicar una història, mostren els diversos sentiments de l’infant, la seva curiositat, la seva ira, el penediment, l’enveja, l’afecte fraternal, l’inici de rebel·lió enfront del pare, el refugi que representa la mare. El seguit d’imatges és bellíssim i està filmat amb imaginatives coreografies gràcies a un ús molt fluid de la “steadycam”. De fet, tot el film és d’una estètica exquisida, tant que acaba cansant per empatx.

Aquesta recerca contínua de l’enquadrament perfecte acaba afectant el contingut del que en podríem dir “història”. Per exemple, el paper de la mare, que pràcticament no obre la boca (té algunes sentències en off), sembla limitar-se en gran part de les escenes a exercir de figura decorativa sobre la gespa, suposo que com a símbol de la feminitat connectada a la Terra, veritable pal de paller del nucli familiar.

I de QUÈ va la pel·lícula?, us podeu preguntar amb comprensible impaciència. I ara jo podria enfilar un cúmul de vaguetats poètiques i quedar-me tan ample: és el problema que tenen els artistes visionaris, que poden servir per justificar tota mena de discursos. “The Tree of Life” mostra un univers on tot és connectat, des del cuc fins a la galàxia, un univers on els humans tenen dues opcions, replegar-se en el seu interior o lliurar-se a la natura. Un univers amb un ésser suprem que el gestiona i que, segons sembla indicar Malick, viu al cel (si no, no sé interpretar els plans zenitals del cel, ni els moviments de càmera branques amunt, ni el “paradís” al que accedeix Jack, gràcies a un viatge en ascensor). I, per si quedava algun dubte, el rèquiem de Berlioz accentua fins a l’extenuació la resolució escatològica del film.

“The Tree of Life” és una pel·lícula que defensa amb tanta convicció i tanta humilitat —al cap i a la fi, es tracta d’un càntic espiritual a un déu indesxifrable— les seves idees, que, com a mínim, em mereix un respecte. La transcendència i jo no mantenim gaire bones relacions i, malgrat tot, m’ha agradat veure aquest Malick que, contra el que he llegit a FB, és quelcom més que una col·lecció de salva-pantalles. Hi haurà qui la trobi insofrible (per descomptat, no estem acostumats a aquestes rareses), però jo, un cop vista, crec que no m’hauria agradat perdre-me-la.