El teló d’acer

Durant la meva infantesa i joventut el Teló d’Acer fou una metàfora freqüent, teatral i d’un sentit prou evident. Afortunadament el terme ha caigut en desús, gràcies als revolts de vegades positius que fa la Història, i probablement ja és del tot incomprensible per les noves generacions. Una passejada per la Wikipedia seguint aquest concepte sempre ofereix detalls curiosos i inesperats. Al Talmud babilònic ja es pot llegir “fins i tot una barrera de ferro no pot separar el poble d’Israel del seu pare celestial”. Però segurament l’origen de la imatge el trobarem al món del teatre per referir-se al dispositiu ignífug instal·lat a tantes sales (jo, almenys, sempre em vaig imaginar aquest teló metàl·lic amb plecs elegants, propis del vellut més carmesí). Foren Goebbels i Churchill, antagonistes com eren a la vida real, alguns dels primers que empraren aquesta expressió per designar aquella barrera mental que separava la Unió de Repúbliques Socialistes i Soviètiques i els seus aliats de la resta del món.

La fórmula va fer fortuna. En el cas de la Xina es parlà del Teló de Bambú per mencionar les seves fronteres exteriors. La separació (escassa) entre les illes Aleutianes, que connecten Sibèria amb Alaska, esdevingué el Teló de Gel. I el contorn anòmal de la base de Guantánamo a Cuba fou denominat el Teló de Cactus.

En realitat tots aquest “telons” tingueren poca presència corpòria, amb la sagnant excepció del mur que envoltà el Berlín occidental des del 1961 fins el 1989; però la seva immaterialitat no impedia fer-los ben reals. La comunicació de continguts entre l’Est i l’Oest patia d’una mediatització interessada, que ni tan sols un mitjà tan poc neutre com la televisió aconseguí decantar. Des d’Occident ja sabíem que qualsevol viatge a l’altre costat del Teló era una experiència zelosament vigilada i duta a terme amb regles estrictament conductistes. Les destraleres maniobres propagandistes del govern comunista, esdevingueren amb el temps el nostre acudit privat. Per a la gent que vivia darrera de la Cortina, potser aquesta manipulació no fou tan divertida i segurament els mantingué despistats sobre tantes altres coses fins que aquell Sistema s’enfonsà estrepitosament.

I tot aquest llarg pròleg només per parlar de Mark Rothko, el pintor favorit d’Ikea, d’Habitat i de mi mateix, suïcidat el 1970 amb les venes seccionades, quan tenia 66 anys. Cap altre pintor, ni abstracte ni figuratiu, aconseguí que aquells roses, aquells taronges i aquells negres convisquessin amb tanta eloqüència. M’importa poc el mercat de l’art, però com que la geografia sí que m’abdueix, hauré de dir que Rothko va néixer un 25 de setembre de 1903 a Daugavpils, Letònia. I que va emigrar als Estats Units, on bastant més tard faria fortuna, als deu anys.

Daugavpils, que no conec, diuen les guies de viatges que és una ciutat impossible i lletjota. Però l’ham d’en Rothko els ha fet desvetllar: fins fa quatre dies no sabien que disposaven d’un fill cèlebre del qual extraure beneficis. Ara, massa tard per entrar a la competició i obtenir originals, busquen reproduccions d’alta definició, patrocinades per Hewlett Packard, i pensen construir-l’hi un museu, encara que sigui mig virtual. Seria un museu de Mark Rothko sense Rothko. Tampoc seria tan estrany, si penso que a la Rambla venem barrets mexicans i flamenques de trencadís gaudinià. En matèria de turisme, ja sabem que tot s’hi val.