Màrtirs de Riga (2 de 2)

 

Durant la nostra estada a Riga hem estat dormint a casa de l’Emīlija Benjamiņa, fet que no hauria de sorprendre ningú, si no fos perquè no coneixem de res la propietària, que fa 70 anys que és morta. La seva vida és prou curiosa i exemplar perquè us en faci cinc cèntims.

Nascuda l’any 1881 com Emīlija Simsone en el si d’una família humil de petits funcionaris, va mostrar des de jove inclinació pel periodisme. Als disset anys ja treballava com a agent publicitari i crítica teatral pel diari en alemany “Rigaer Taggeblatt”. Va casar-se aviat amb un home que resultà ser un alcohòlic, que a més la pegava. Cap a l’any 1904 conegué a la redacció del diari Anton Benjamiņs, un periodista 21 anys més gran que ella. S’enamoraren, però com que les seves respectives parelles els negaven el divorci, finalment decidiren anar-se a viure junts l’any 1911. No fou fins 1922 que pogueren celebrar el matrimoni, després d’àrdues lluites pels respectius divorcis.

Emīlija devia de ser una dona llesta i amb indubtable olfacte comercial. Corrien temps de renaixença nacionalista, en els quals es trobava a faltar una publicació diària en letó. Malauradament, la població autòctona, tot i que alfabetitzada, era molt pobra. Emīlija va acudir als periodistes letons de la capital i els demanà que treballessin per a la causa (i per a ella) de forma pràcticament gratuïta. Així naixia l’any 1911 “Jaunākās Ziņas” (Últimes notícies) que es venia al ridícul preu d’un cèntim. Gràcies a que la parella treballà de valent, el diari prosperà i aviat va atraure les millors plomes del país i va contribuir al desenvolupament de la incipient cultura local. Entre els protegits d’Emīlija hi havia un tal Vilis Lacis, camperol que escrivia sobre les desventures de l’home normal i corrent i que, gràcies a ella, esdevingué un dels escriptors més populars del país. Uns anys més tard aquest Lacis seria decisiu en el destí de la periodista.

Però a la història d’Emīlija també hi intervingué la sort. En esclatar la Primera Guerra Mundial, els bolxevics ocuparen Riga i la parella hagué d’exiliar-se a Berlín durant sis mesos. Just abans de la fugida havien comprat unes premses de l’últim model, que no havien arribat a pagar (ni pagarien mai, perquè la fàbrica havia fet fallida mentrestant). En retornar del breu exili descobriren que els bolxevics havien estat utilitzant els tallers del seu diari i havien abandonat amb les presses de la retirada una ingent quantitat de paper, material molt preuat a la immediata postguerra. Amb maquinària gratuïta i una bona provisió de matèria primera, Emīlija es trobà en disposició de monopolitzar el mercat editorial. En els seus millors moments arribaria a vendre 900.000 exemplars.

A mitjans dels anys 20 Emīlija Benjamiņa ja era la dona més rica de Riga i una de les més riques d’Europa. Enmig de l’opulència, va fer-se construir una casa a la capital i una altra a la platja, i amb les seves festes esdevingué l’ànima de la vida social de la capital. Donat que el president de la república era solter, se la considerava com a virtual primera dama del país.

En aquest punt culminant de la seva carrera, entra la llegenda. Es diu que durant una de les seves festes se li apropà un endeví clarivident que li augurà que moriria en la pobresa. En aquell moment, el vaticini va semblar una broma de molt mal gust, broma que tanmateix la història s’encarregaria de corroborar.

Anton Benjamiņš morí l’any 1939, a punt de complir els 79 anys. El juny de 1940, com explicava ahir, l’exèrcit soviètic ocupava Riga. El “Jaunākās Ziņas” publicà el seu darrer número el 9 d’agost de 1940. Emīlija, que havia seguit sempre una línia editorial contrària als totalitarismes i defensora de la democràcia parlamentària, esdevingué una presència incòmoda pels invasors. Els amics li aconsellaren que fugís abans que fos massa tard i l’ambaixador de Suècia li proposà matrimoni perquè aconseguís immunitat  diplomàtica, però com que aquesta no inclouria els tres fills d’Anton, ella refusà. Emīlija, en el fons devia pensar que era massa important per sotmetre’s a les contingències dels altres mortals. El seu cas em recorda el d’Irene Nemirovsky, persones que han gaudit d’un cert èxit social i que no saben percebre el perill quan tenen l’enemic a la porta.

Al principi, Emīlija va haver de mudar-se a un apartament minúscul, mentre el seu luxós palauet era “col·lectivitzat”. Però finalment el 17 de juny de 1941, la policia soviètica trucà a la porta i li ordenà que fes la maleta i els acompanyés. Signava l’ordre de deportació aquell Vilis Lacis, a qui tant havia ajudat i que tantes vegades havia segut a la seva taula com a convidat, i que ara era el nou Ministre de l’Interior amb el beneplàcit comunista. Emīlija partí cap a Sibèria on moriria de fam i disenteria un 23 de setembre de 1941, una mica més enllà de fer els 60, tal com l’hi havien predit molts anys abans.

Ran de la renovada independència del país l’any 1991, es pensà en la mansió d’Emīlija com a possible residència del president de la república. El cost de la restauració dissuadí les minvades arques nacionals i l’edifici l’ocupa ara l’Europe Royal Hotel, un establiment que imita raonablement els luxes de fa cent anys i que fins i tot a les cambres de les minyones a les golfes (vegeu foto) intenten esborrar qualsevol regust amarg del passat.