Després de l’huracà

“Treme”, la sèrie que ocupa a David Simon actualment (en col·laboració amb Eric Overmyer), és tan deutora de “The Wire” com exploradora de nous camins. Aquí també ens trobem disseccionant una ciutat en un moment de la seva història. Si abans fou Baltimore als principis del segle XXI, ara és la Nova Orleans que, tres mesos després, comença a recuperar-se dels efectes del Katrina.

Aquesta voluntat documental no exempta de denúncia, que l’apropa a “The Wire”, intenta aprofundir en múltiples direccions i investiga les seqüeles físiques i morals de la catàstrofe, a la vegada que mostra la rica i idiosincràtica cultura local. Contemplada al principi amb precaució per la molt baquetejada gent de Nova Orleans, sembla que la sèrie ha convençut els autòctons, prova que les coses s’han fet bé. Per cert, Treme és un barri històric del centre de la ciutat, a tocar del turístic Vieux Quartier, l’enclavament on van instal·lar-se els primers negres alliberats de l’esclavatge.

A diferència de “The Wire”, aquí no hi ha un element policial aglutinador, sinó que se segueix la pauta ben assentada de les vides encreuades d’una dotzena de personatges de tota mena i condició, des d’un professor universitari fins a un trombonista que fa la viu-viu, passant per una xef amb mala sort o un D.J. eixelebrat. També, a diferència de “The Wire”, tot i que el repartiment és sempre impecable i algunes vegades s’ha obtingut a peu de carrer, no hi ha voluntat expressa d’evitar els noms coneguts. Així retrobarem, heretats de “The Wire”, els magnífics Wendell Pierce i Clarke Peters; però també el sempre benvingut David Morse i dos actors tan carismàtics com Melissa Leo i John Goodman. Leo, a qui la cinquantena li escau, està esdevenint una d’aquelles actrius de les que no et pots perdre ni un sol paper. Com a advocada especialitzada en causes perdudes està totalment empàtica i vibrant. En quant a Goodman, immens en tots els sentits, les seves intervencions són totes memorables. El seu rol està basat en un personatge real, el blocaire Ashley Morris, un veritable indignat “avant la lettre”, autor de diatribes furibundes que esdevingueren merescudament cèlebres.

Com he dit abans, apart de personatges d’humanitat desbordada, la sèrie exposa de forma polièdrica les mil i una conseqüències del Katrina, tant a nivell personal com a nivell municipal: el caos de les infraestructures, el desgavell burocràtic, la ineptitud del govern de Washington, els problemes d’habitatge, la recuperació de les tradicions, la insensibilitat del turisme, la ràbia, la depressió, però també l’instint de supervivència.

I, per si hi faltava alguna cosa, “Treme” és també un musical que no gosa dir el seu nom. Nova Orleans és música en si mateixa, digueu-li zydeco, blues, rap, jazz, Rachmaninov o marching band. Una de les gràcies de la sèrie és l’aparició en cameos més o menys llargs de músics estel·lars: Mc Coy Tyner, Terrence Blanchard, Allen Toussaint, Steve Earle (també present a “The Wire”), Elvis Costello, Dr. John o Cassandra Wilson. Però els fragments musicals, completament imbricats a la trama, a més de ser un plaer per ells mateixos, aconsegueixen accentuar la seva emotivitat. No menystingueu mai el poder dramàtic de la música dins d’una ficció.

Només conec la primera temporada de “Treme”. S’ha emès la segona i sé que està aparaulada la tercera. Encara és difícil apostar pel que desconec, però em declaro rendit a aquesta descàrrega emocional.