El Codi Charles Dickens i el doctor Fumantxú

Sabia que m’acabaria penedint, però la situació era desesperada: em trobava a Kaunas (Lituània) i havia exhaurit les meves lectures de vacances, no tenia gaires opcions i aquell llibre es deia precisament “The last Dickens”. El venien de saldo i a la coberta una mena de medalló vermell firmat per Dan Brown certificava “Un autor immensament dotat” i semblava confirmar la meva errada decisió. Crec que d’aquests eslògans que adornen les cobertes de tantes produccions editorials, en anglès els denominen “blurbs”, i que hi ha tot un negoci muntat sobre l’elogi mutu del tipus “avui per mi, demà per tu”.

No em duia a enganys amb el que em trobaria: Mathew Pearl és un especialista del “thriller” amb coartada literària, qui després de “El Club Dante” i “L’ombra de Poe”, ha assaltat impunement la figura de l’Inimitable amb aquest “L’últim Dickens”, editat en el seu moment dolç tant per Columna com per Alfaguara. Estava disposat a empassar-me aquest producte de consum, abaixant una mica el meu llistó de qualitat literària, curiós per conèixer el que la gent llegeix als autobusos. Vaig intentar ser comprensiu, generós i fins i tot oblidadís; però el llibre francament no s’ho mereix.

Com que no l’aconsellaria a cap dels meus amics, permeteu-me que sigui una mica explícit amb el seu contingut. Qui tingui intencions de llegir-lo, pot saltar directament al meu apunt de demà.

La novel·la comença amb un capítol ambientat a Bengala el juny de 1870. Dos oficials britànics investiguen el robatori d’un comboi d’opi, droga el comerç de la qual és controlada per les forces colonials. Detenen un dels “dacoit” responsables de l’assaltament, el qual es trenca el coll en saltar per la finestra del tren que el condueix a presó. Un dels oficials comenta: “Què dirà Dickens?”. Fi de capítol i canvi d’escenari.

Tot això pot sonar molt intrigant i exòtic, però com que no m’agrada fer-vos patir, us avanço que aquests capítols bengalís van intercalant-se al llarg del llibre només per demostrar que Pearl s’ha llegit la Wikipedia i que sap per tant que el fill gran de Dickens va treballar a les forces d’ocupació del subcontinent índic. Tot plegat no té res a veure amb la trama principal i sembla una forma deshonesta d’inflar el llibre, a menys que revelar que és molt dur ser el fill d’un geni es consideri informació privilegiada.

El següent capítol té lloc als molls del port de Boston. Hi ha diverses escaramusses i un atropellament fatal, que tenen a veure amb un patracol de documents que prometen ser molt valuosos. Destaca dins d’aquesta “melée” un personatge altíssim, de pell morena i torbant, certament parsi, amb un bastó que porta al puny uns ullals letals. Quan aquest personatge, tres pàgines més enllà, li talla el coll a un advocat àvid de beneficis no merescuts, tenim clar que el parsi llarguerut és de la pell del diable i que ens ha de fer una mica de por.

Finalment trobem una mica de terra ferma argumental. Resulta que Charles Dickens acaba de morir i ha deixat sense concloure la seva novel·la “El misteri d’Edwin Drood”, quan estava en plena publicació. James Osgood, el seu editor americà (i de Boston, i l’únic d’aquell continent que es molesta en pagar-li drets d’autor al novel·lista), pateix per la recepció dels darrers lliuraments i tem que caiguin en mans de la pirateria literària. Sí, al segle XIX ja hi havia pirates que atemptaven contra la propietat intel·lectual i aquesta és potser la part que més m’ha interessat de “L’últim Dickens”. Uns delinqüents, anomenats “bookaneers”, es dedicaven a apropiar-se de textos originals i vendre’ls al millor postor abans que arribessin a mans dels seus editors legals. En aquest llibre de Pearl l’editorial Harper’s de Nova York és presentada com model de falta d’escrúpols, fet que no sé com haurà estat entomat pels seus descendents.

Sigui com sigui, Osgood (que és l’Heroi de la novel·la: solter i atractiu, malgrat els seus 35 anys, i tanmateix personatge rigorosament històric) decideix prendre el primer vaixell i plantar-se a Londres per investigar si queden indicis del possible final de “El misteri d’Edwin Drood” i marcar de passada un gol editorial en publicar una versió “amb apèndixs”. El fet que editors, família i altres damnificats residents a les Illes Britàniques no s’hagin preocupat en buscar els motius ulteriors de Dickens envers “Drood” no ens ha d’estranyar: Pearl és americà i per complaure el seu mercat ha de mostrar que tota la iniciativa decent ve d’aquell costat de l’Atlàntic.

En aquest tipus de novel·les (em refereixo a “The last Dickens”, no pas a “Drood”) sempre hi ha una nota final on es cita l’ingent treball de documentació en el qual s’ha submergit l’autor. A segons quin lector això li pot fer pensar que l’experiència de llegir la novel·la el farà més savi, però val més no enganyar-se: la veritat històrica serà la primera víctima, quan la trama ho requereixi. Hi ha un personatge per exemple, Rebecca Sand, la secretària d’Osgood, que ens és presentada com la vera imatge del protofeminisme. Per respectar les convencions de l’època, qualsevol conversa entre ells dos es manté amb la porta de despatx oberta. Però quan el “jefe” creua el bassal Atlàntic, ella se n’hi va d’acompanyant sense que ningú alci una cella. Com que Rebecca és l’Esquer Romàntic d’aquest fulletó, perdonarem l'enèsima inversemblança.

Abans que Rebecca i Osgood arribin a Londres, el relat retrocedeix en el temps i ara som a la darrera gira americana de Dickens. Apart d’informar-nos que el fenomen de les fans ja existia abans que haguéssim nascut i d’introduir una pila de personatges nous pels quals no desvetllarem cap interès, la informació oferta instrueix, però no entusiasma. I, el que és pitjor, té una relació molt llunyanament tangencial amb aquest coi de novel·la.

A Anglaterra Osgood investiga i Rebecca pateix. Els vehicles de la trama són vergonyosament ridículs i truculents. Hi ha un personatge boig i hipnotitzat, el diabòlic parsi del turbant, un fumador d’opi i altres exotismes similars. Potser el gènere s’ho mereix, però no t’ho empasses si hi penses més de tres segons. Les anades i vingudes en el temps i la profusió de personatges (perquè a les figures històriques cal afegir éssers pintorescos i/o amenaçadors, que són la sal dels fulletons) omplen el lector d’explicable confusió. A més, Pearl demostra una especial ineptitud per les escenes d’acció, que mai no s’acaben d’entendre de tan malament com usa el control del temps (un personatge rep una punyalada i mor dessagnat en una sola frase).

Superats alguns clixés més, arriba la gran escena final en la qual es descobreix qui era el dolent més dolent de tots (de qui ja sospitàvem des de feia 200 pàgines). Enmig d’una seqüència que hauria de ser pura trepidació, el malvat deté l’acció i explica els seus motius durant tres planes (un altre dels grans tòpics del gènere). Els esmentats motius, així com les cabòries sobre la possible existència de la conclusió de “Drood” són tan forçats, tan artificiosos, que et venen ganes de perseguir Pearl i lapidar-lo amb l’obra completa del Mestre.

Els amants de Dickens hem lamentat sempre la inconclusió d’“El misteri d’Edwin Drood”. Disposem només de la meitat exacta de la novel·la i, tal com l’hem heretada, no s’hi veu gaire misteri, ja que sembla clar que John Jasper ha assassinat per gelosia el seu nebot Edwin. Malgrat tot, Dickens assegurava que estava escrivint un experiment nou i excitant i sempre més ens preguntarem què de bo s’hi amagava en els sis lliuraments que falten. Mai però he trobat tan lacerant aquesta absència com després de llegir aquest bunyol amb pretensions que profana en el seu títol un nom sagrat.