Un casament

Aquest divendres vam anar de casament, un fet bastant inhabitual en la meva vida. Si em poso a pensar, en els últims vint anys potser només he assistit a tres cerimònies d’aquest tipus. Deu ser que pertanyo a una família poc aficionada al matrimoni i, quan algun dels meus germans ha fet el pas, ha actuat amb tal discreció que encara de vegades tinc dubtes sobre el seu estat civil. Per sort, les poques bodes que recordo van ser afers bastant modestos i agradables i, paradoxalment, la més convencional de totes va ser l’única boda gai a la que hem assistit. O a l'única que havíem assistit fins ahir.

La d’aquest divendres ha estat ben curiosa, perquè es casaven dues amigues nostres i havíem d’actuar com a padrins (i únics convidats). Aquí hauré d’aclarir una mica la situació, ja que aquestes amigues no són en realitat parella. Es coneixen des de fa més de 30 anys, han viscut innombrables experiències plegades i han comprovat que s’entenen bé. Fa quasi deu anys van decidir restaurar una casa en un poblet del Penedès i anar-hi a viure. Ara ja fa set anys que s’hi van instal·lar i s’hi troben la mar de bé. Segurament al poble pensen que són lesbianes, suposició que no les preocupa en absolut, més aviat les diverteix.

 
El problema que tenien és que, davant de la llei, la seva convivència —encara que fos un projecte de futur, com el seu— no tenia cap valor. En el malaurat cas que una d’elles faltés, l’altra hauria de despendre’s d’un munt de diners (en el millor dels casos) per mantenir la propietat de l’habitatge. Per no parlar de casos de malaltia o hospitalització, en els quals seria la família de l’afectada l’única que tindria dret a ser al seu costat. Per evitar-se aquests entrebancs, van decidir que el millor que podien fer era casar-se.

I per això, aquest divendres hem estat a la sala de plens de l’ajuntament de XXX (fins aquí puc llegir), amb les seves cadires de plàstic pistatxo, un macramé mural que m’ha semblat tan institucional com la sèrie de retrats dels presidents de la Generalitat i un jutge de pau que devia de fregar els 80 anys. L’home, d’aire inconfusiblement pagès, havia confessat càndidament que de nois ja n’havia casat alguns, però que era la primera vegada que oficiava un casament entre senyores. La cerimònia ha estat breu, molt d’estar per casa, però el jutge inesperadament ha fet un petit discurs, molt ben après de memòria, molt entenimentat i molt apropiat fins i tot pel cas poc habitual de les nostres amigues. Un discurs tan bo, que fins i tot ens ha emocionat.

No he pogut evitar una mica d’orgull en comprovar que en aquest país encara podem trobar moments de normalitat, en els quals un home que s’apropa a les acaballes de la seva vida sap estar a l’altura de les circumstàncies i fins i tot excel·lir en el seu paper.

Abans he dit que les nostres amigues no són una parella. Volia dir, és clar, que no comparteixen llit ni distraccions sexuals. Però, què és una parella?, pensava jo mentre escoltava el jutge de pau. En aquesta modesta cerimònia, que en principi es podia llegir com una maniobra guiada per l’interès, es sancionava un compromís, però també un afecte mutu. Les formes com es poden relacionar dos éssers humans són infinites, però el nostre vocabulari per nomenar-les es pot comptar amb els dits. Sembla que la paraula “matrimoni” és de les més universalment acceptades, tot i que al seu darrera s’hi puguin amagar tota mena de dimonis, tant de bons com de dolents. M’agrada pensar que darrera d’aquest casament s’hi pot discernir la presència d’una altra de les nostres paraules-maletí favorites. Digueu-li amor.