Màrtirs de Riga (1 de 2)

El museu és la façana negra que hi ha entre el quiosc i la teulada vermella.

Ja ho havia escrit abans, però ho hauré de repetir: gairebé tota la història recent dels països bàltics és penosa i, a més, amb sàdica avarícia.

Al final de la Primera Guerra Mundial, Estònia, Letònia i Lituània assoliren una sobirania   llargament esperada i durant 20 anys s’ocuparen en construir els seus països i cultures respectives, amb un èxit considerable: tot indicava que una part del futur seria seva. Aquella alegria duraria poc.

La matinada del 24 d’agost de 1939 les seves potències veïnes, la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi, firmaren un compromís de no-agressió, el que es coneix com el Pacte Molotov-Ribbentrop, segons el qual el repartiment del pastís atorgava (secretament) els països bàltics a l’”esfera d’influència” dels soviètics. A continuació, uns 50.000 alemanys residents retornaren a la seva terra natal, mentre Letònia era forçada a acceptar l’”ajuda” de la Unió Soviètica en forma d’ocupació militar. Poc després el governament dimitia i posava el país en mans dels invasors. Durant prop d’un any els soviètics es dedicaren a desmembrar tot el seu teixit civil i a substituir tots els alts càrrecs de l’administració per lleials funcionaris de Moscou. 34.250 letons foren deportats o assassinats, i més haurien estat, si no fos perquè els bel·licosos alemanys envaïren el país l’any 1940.

Comprensiblement, després de l’amarga experiència amb la URSS, els nazis foren rebuts amb alleujament, com si es tractés d’un exercit d’alliberament. Malgrat tot, durant els 4 anys que hi romangueren, moriren uns 200.000 letons entre els que hi havia 75.000 jueus, víctimes de vegades dels seus propis compatriotes, còmplices de l’Holocaust.

L’any 1944 els soviètics recuperaren els territoris bàltics amb la intenció de quedar-s’hi definitivament i, un cop acabada la guerra, declararen els tres països com a repúbliques sotmeses al seu domini, sense que la comunitat internacional fes cap escarafall per aquesta flagrant pèrdua de sobirania. Veient-les venir, una xifra indeterminada de letons, que podria arribar als 300.000, emigrà a Alemanya i Suècia.

Un cop instal·lats, els soviètics reprengueren la neteja que els nazis havien interromput. Ja el març de 1949, 43.000 persones adinerades i patriotes nacionalistes foren deportats a Sibèria. En anys posteriors seguirien el mateix camí fins a 190.000 letons. El malson no s’interrompria fins a la independència, l’any 1991.

Tota aquesta història desoladora es pot llegir visitant el Museu de l’Ocupació a Letònia, a un lleig edifici de l’era soviètica davant de l’ajuntament de Riga. És un museu gratuït, que accepta donacions de cara a la construcció d’una ampliació de les instal·lacions, sense necessitat de demolir l’edifici original, el qual volen que quedi com a testimoni estètic d’un trist passat. Tot i que, des del punt de vista museogràfic, és més aviat feixuc —munts de panells de textos en letó, rus, anglès i francès—, també conté molt material gràfic en forma de fotografies, premsa de l’època i cartells de propaganda. Però el que més commou són les proves materials de la repressió: la reconstrucció d’una cabana del “gulag”, els objectes quotidians que els deportats improvisaven, els seus dibuixos, les cartes a casa.

La visita a aquest museu no representa de cap manera un tònic per restablir la fe en la humanitat, però és necessari i valent. Està dedicat a tots els letons víctimes de la repressió durant el segle XX i hi inclou els jueus del país, sense ocultar la repugnant participació dels seus compatriotes en l’extermini. Pot semblar que és de justícia, però Vilnius ho desmentirà.