Baltimore (2): l’antitelevisió

“The Wire” és el treball d’amor perdut i finalment retrobat de David Simon, ex-periodista del “Baltimore Sun”, qui ja havia vist adaptats a la televisió els seus llibres “Homicide” i “The Corner”, sobre el món de la droga a la ciutat. Actualment és darrera de “Treme”, una sèrie sobre músics a la Nova Orleans post-Kathrina de la qual n’hauré de parlar aviat.

Però Simon no estigué sol en el procés d’escriptura de “The Wire”, sinó que es va fer acompanyar del bo i millor del realisme criminal del país. Així George Pelecanos firma set dels guions de la sèrie, Richard Price (el de “Cloakers”) en firma cinc i Dennis Lehane (el de “Mystic River” que Eastwood va filmar igual que Scorsese va fer amb  “Shutter Island”) en subscriu tres. El menys conegut ex-policia i posteriorment mestre d’escola Edward Burns és potser el col·laborador més pròxim a Simon i qui li va proporcionar les informacions més fidels a la realitat de la ciutat.

Com explica el propi Simon a “The Wire” [un volum col·lectiu publicat per “errata naturae” l’any 2010 que cap interessat en aquesta sèrie s’hauria de perdre] la televisió tradicional està pensada com a instrument per vendre tota mena de productes de consum: el programa en si només és una excusa per l’embolcall publicitari que l’acompanya. En aquest context, la ficció televisiva no pot pertorbar la digestió de l’espectador: el seu missatge final ha de confirmar l’status quo. El misteri es resol, el bé triomfa sobre el mal i cadascú rep les retribucions que li pertoquen, mentre cotxes i hamburgueses continuen venent-se a bon ritme.

L’aparició de la televisió per cable (sense més publicitat que la dels productes de l’emissora) i en concret de la HBO, responsable de moltes de les grans sèries dels darrers anys, representa un salt qualitatiu. Evidentment, i en això Simon no s’enganya, la cadena també vol vendre’t alguna cosa, en aquest cas les pròpies sèries que produeix. Per tant cal empènyer els límits i oferir tot allò que la televisió comercial no gosa donar-te. Almenys “The Wire” no es prostitueix per fer-ho. L’actitud de Simon al respecte es guia pel crit de guerra de “l’espectador mitjà, que es foti!”

David Simon, en escriure la idea original per “The Wire” es va basar en un cas policial d’escoltes telefòniques, destinades a desmantellar un “gang” de la droga. La temàtica és habitual, però el tractament no ho és, perquè la seva vocació realista obliga a aturar-se en tot el que hi ha de tediós en una investigació. Als policíacs clàssics  abunden les el·lipsis per prioritzar l’acció. Aquí, en canvi, no hi trobarem solucions expeditives, ni resolucions espectaculars, sinó moltes hores mortes, molts entrebancs burocràtics, molt anar fent la viu viu i uns oportuníssims retalls pressupostaris que ens fan molt properes les dues darreres temporades. El final de cada temporada aporta una de cal i una d’arena, de manera que ni la virtut ni el vici reben el premi o el càstig  deguts, més aviat tot el contrari en un cas flagrant d’injustícia poètica, ben bé com a la vida que hi ha en el nostre costat de les pantalles. No són el tipus de conclusions que satisfan a l’espectador de mirada distreta.

Si abans he dit que no se’ns estalvia ni un sol detall del quefer laboral dels personatges, no per això les seves motivacions són sempre explícites. “The Wire” no esmerça ni un segon en donar-li a l’espectador les situacions mastegades: cal estar atent per entendre o intentar entendre perquè cadascú fa el que fa. En canvi, i atemptant contra totes les normes clàssiques de la televisió, on sí que hi ha enormes el·lipsis és en la vida privada dels protagonistes, precisament l’àmbit on s’acostuma a ancorar la nostra empatia. L’ocultació d’aquestes dades no resta humanitat ni credibilitat als personatges, però crida l’atenció per la seva excentricitat.

Fixem-nos, per exemple, en l’atractiva agent d’origen coreà Kima Greggs. Des dels primers capítols sabem que és lesbiana i que té una relació estable. Poc més tard una breu escena ens mostra la parella en una botiga d’articles per a nadons i descobrim que la companya de Kima exhibeix un embaràs avançat. Alguns capítols després constatem que l’infant ja ha nascut, que Kima està lligant pels bars d’ambient, que la parella s’ha trencat. Dins del marc de qualsevol narració canònica no puc imaginar-me com cap guionista voldria saltar-se escenes tan sucoses com les següents: Kima i la seva xicota discuteixen sobre els beneficis de la maternitat assistida, problemes i frustracions de la inseminació artificial, el moment del part (histèric, però finalment feliç), distanciament de la parella, adulteri, pagament de pensions alimentícies, etc.

Però “The Wire” prescindeix de tot aquest melodrama (i les seves raons tindrà), igual que ho fa en el cas (que tant em fascina) del cap de policia William A. Rawls. Em refereixo a un personatge que perdura durant tot el decurs de la sèrie: un perfecte cabronàs (interpretat per John Doman), de tracte molt desagradable, a qui només la seva pròpia carrera dins de la policia preocupa. En un moment de la segona o tercera temporada, una de les subtrames condueix algun personatge menor fins a un bar gai. Allà, en segon terme, descobrim Rawls passant-s’ho la mar de bé i rient amb més sinceritat que la que mai mostrarà a totes les escenes ulteriors.

Tradicionalment una sèrie de tota la vida no desaprofitaria treure rèdit de les tendències sexuals d’un personatge protagonista. En canvi, a “The Wire”, no se’n torna a parlar mai més d’aquest aspecte personal de Rawls, encara que l’espectador ho pot tenir present (si vol) cada vegada que el veu aparèixer en pantalla. I no penséssiu pas que m’he tornat boig esbombant “spoilers”, perquè les grans trepidacions narratives d’aquesta sèrie no es troben ni en els secrets de llit ni en la faramalla sentimental.

Les forces de l’ordre que hi apareixen no són en cap cas modèliques, fins i tot es diria que els delinqüents presenten una moral més sòlida. En tot cas, com a les pel·lícules de Jean Renoir, cadascú té les seves raons i no hi trobarem cap maniqueisme polaritzador.