A la ciutat xarxa

Més que pels premis rebuts i l’aparició a diverses llistes del millor de l’any 2011, si he llegit “Ciutat oberta” de Teju Cole, ha estat per la seva inclusió al catàleg de Quaderns Crema/El Acantilado, un segell que no sol decebre i que rarament publica narrativa anglo-saxona tan recent. El títol en anglès “Open City: A Novel” sembla insistir en el caràcter fictici del llibre, potser perquè, si oblidem que el protagonista es diu Julius i és estudiant en pràctiques de psiquiatria, el podríem confondre amb el propi autor, amb el que coincideix en raça, orígens, edat i ciutat de residència.

Vegem. Julius, jove de trenta dos anys, de pare nigerià i mare alemanya, viu i estudia a Nova York, tot i que poca cosa sabrem del seu entorn laboral. Julius, en sortir de la feina, sol passejar per relaxar-se i va filant un monòleg interior on hi caben tota mena de reflexions suscitades pel que va trobant en el seu vagareig. La seva àmplia paleta temàtica tant pot desenterrar la història de la ciutat a partir d’un monument enrunat, observar les aus migratòries que s’estavellen contra els edificis, descriure l’audició de la darrera simfonia de Mahler o l’angoixa produïda per una epidèmia de xinxes. Aquest passejant altament (excessivament) cultivat, s’enfronta també a una doble discriminació racista: la seva pell és massa clara pels seus condeixebles nigerians, però a Nova York no encaixa amb l’estereotip del negre americà.

Malgrat la narració en primera persona, poc sabrem de la vida interior i les motivacions de Julius: l’acaba de deixar la xicota, està barallat amb la mare, però no se’ns expliquen els motius. Sembla que vulgui mantenir una freda distància des de la qual s’aixeca acta del que va contemplant. Al llarg de les passejades —prolongades a Brussel·les, en una recerca poc seriosa de la seva àvia estimada—, Julius va topant-se amb personatges desplaçats, cadascun d’ells representatiu d’alguna de les migracions més significatives del segle XX, cadascun d’ells amb una història massa pertinent que explicar-li: vells jueus fugits del Berlín de pre-guerra, el professor de literatura reclòs a un camp de concentració pel seu origen japonès, l’enllustrador haitià, el jove liberià a les portes de l’extradició, l’universitari marroquí obligat a treballar a un locutori de Brussel·les…

No hi ha a “Ciutat oberta” un argument pròpiament dit, sinó una amalgama de motius que van ressorgint com en una peça musical per subratllar com tot i tothom està connectat per lligams sovint subtils. El llibre és típic del moment present, on ens cal trobar claus per interpretar l’excés d’informació i enquadrar-lo en un marc històric i geogràfic més ampli. Per la seva vocació vagabunda, cal adscriure’l a l’estela deixada pel prematurament desaparegut Sebald, encara que també m’ha fet pensar en el Kirmen Uribe de “Bilbao - New York - Bilbao” o fins i tot en els passejos urbans de l’amic Miquel.

Quasi tothom, com acostuma a passar en aquesta mena de concerts, era blanc. És una cosa que no puc evitar fixar-m’hi; m’hi fixo cada vegada, i cada vegada faig un esforç per no fer-ne cas. Això inclou establir dintre meu un fugaç i complex debat interior: em retrec el fet mateix d’haver-m’hi fixat; lamento constatar com de dividides continuen estant les nostres vides respectives; em preocupo perquè aquests pensaments em puguin passar pel cap en algun altre moment de la vetllada. La major part de gent que tenia ahir al voltant eren de mitjana edat o vells. Hi estic avesat, però no deixa de sorprendre’m la facilitat amb la què es pot abandonar l’hibridisme de la ciutat i entrar en àmbits purament de blancs, l’homogeneïtat dels quals, que jo sàpiga, no causa gens d’incomoditat als blancs que hi són. L’única cosa insòlita, per a uns quants, és veure’m a mi, jove i negre, a la meva butaca o al bar. A vegades, fent cua per anar al lavabo a la mitja part, hi ha gent que em mira d’una manera que em fa sentir com l’Ota Benga, el pigmeu mbuti que es va exhibir a la “casa dels micos” del zoo del Bronx l’any 1906. Estic cansat de tenir aquests pensaments, però també hi estic acostumat. En tot cas, la música de Mahler no és blanca ni és negra, no és vella ni és jove, i és susceptible de debat si és exclusivament humana o més aviat està en sintonia amb vibracions més universals.

“Ciutat oberta” es llegeix bé, gràcies a la seva prosa elegant (traduïda per Xavier Pàmies) i a la varietat d’interessos que abasta, però pot desconcertar per la seva conducta erràtica i per la fredor del seu capteniment. No em sembla l’obra mestra que alguns pretenen i (deixeu-me ser dolent) crec que l’atractiu exotisme del seu autor juga molt al seu favor en temps d’escriptors “promotables”.