Més enllà de Carmen

Som animals de clixés i la nostra cultura general s’aferra a quatre simplificacions bàsiques i és per tant “general” en excés. Què ens diu per exemple el nom de Prosper Mérimée? Els més informats cuitaran a citar la seva “Carmen”, la novel·la curta que generà, després de ser convenientment emasculada, un dels títols més grans i inspirats de la història de l’òpera. Tot reconeixent que amb aquest sol mèrit Mérimée podia retirar-se a la tomba ben descansat, la seva figura transcendeix la mera creació literària i afecta altres àmbits amb conseqüències encara més importants. Suposo que, si jo fos francès, estaria al cas d’aquestes particularitats des dels anys de Lycée; però, com que sóc de Barcelona, m’ha calgut llegir un assaig del francòfil Julian Barnes per descobrir els cops amagats de l’autor de “Carmen”.

Prosper Mérimée, nascut a París l’any 1803 i mort a Cannes el 1870, passa per ser un mestre de la novel·la curta (el que tant en francès com en anglès s’anomena “nouvelle”, i que a casa nostra no té nom específic), però també com a insigne poliglota que va introduir a França traduccions essencials de Puixkin, Gogol i Turgueniev. Anglòfil convençut, va proposar matrimoni a Mary Shelley, la mateixa que va donar llum al mite de Frankenstein i el seu monstre. També va ser molt amic de la Condesa de Montijo i el dia que em vingui de gust us explicaré la vida de la seva filla, Eugenia de Montijo, en clau de “Cine de Barrio”, perquè té tela. Però el seu gran paper a l’Ordre Universal de les Coses va ser el d’inspector general dels Monuments Històrics a partir de 1834 i fins 1860.

La gran Revolució de 1789 havia deixat en mans del poble l’ús dels edificis emblemàtics del poder eclesial i aristocràtic. No fou d’estranyar que el sentiment de revenja convidés a la destrucció indiscriminada de les velles pedres i els seus privilegis simbòlics, fossin distingits palaus o venerables catedrals. Però, al mateix temps, la responsabilitat cedida no podia impedir que anés aflorant un sentiment que advocava  per la preservació d’una història que era la de tots. Naixia així el concepte totalment innovador del Patrimoni Comú. Entre 1790 i 1795 funcionà una Comissió dels Monuments que s’ocupava de catalogar tot allò que mereixia ser salvat. Però, com que la màxima prioritat en el terreny de la supervivència calia dedicar-lo a la pròpia Revolució, més d’un tresor patrimonial es volatilitzà per sufragar-la, a través de la fosa de metalls i de l’empenyorament o venda de les peces més delicades.

La monarquia no trigaria a reaparèixer, com si la seva absència s’hagués degut a un lleu refredat, i quan l’any 1830 segué al tron Louis-Philippe, l’anomenat “rei burgès”, un dels seus objectius prioritaris fou el de protegir el Patrimoni Nacional. A tal efecte nomenà Ludovic Vitet com a primer Inspector General de Monuments Històrics, el qual havia d’inventariar tots aquells edificis que “a causa de la seva data, la seva arquitectura, o els esdeveniments dels quals havien estat testimoni, mereixien l’atenció de l’arqueòleg, l’artista i l’historiador”. Quatre anys més tard, Mérimée —artista, però també arqueòleg vocacional— heretava la tasca de Vitet. Durant els vint-i-sis anys següents va realitzar viatges anuals per tot el territori francès i va incloure al registre tot allò que li va semblar digne de protecció. S’atribueix per exemple el descobriment del famós tapís de la Dama i l’Unicorn a Mérimée i la seva possible amant George Sand.

Mérimée requerí de totes les seves dots de diplomàtic per convèncer els usuaris dels edificis que no podien disposar d’ells al seu caprici, ja que l’estat no comptava amb cap força legal per impedir la seva reforma o demolició; i de fet no es dictaren lleis per a la protecció del patrimoni fins dues dècades després de la mort de l’escriptor. Fins llavors, quan un edifici es deteriorava o s’ampliava, es renovava en l’estil que toqués en el moment present, costum que ens ha llegat aquestes esglésies híbrides amb un claustre romànic, una nau gòtica i una façana neoclàssica. Però la Monarquia de Juliol, sense cap legitimitat real, se la volgué construir a partir d’una reconstrucció del passat, on l’estil gòtic més que no pas l’herència romana representava el veritable esperit de la nació. Crucial en aquesta recuperació d’un suposat passat gòtic fou l’arquitecte Eugène Viollet-le-Duc, amic de la infantesa i posteriorment protegit de Mérimée, qui li va encarregar les seves primeres restauracions com les de l’abadia de Vezelay o la catedral de Nôtre Dame de París. 

L’ull crític del present contempla mistificacions romàntiques com la reconstrucció de la ciutat medieval de Carcassona amb un cert escepticisme; però, davant d’un perill molt real que condemnava les muralles històriques a l’enderroc, segurament preferim la presència d’aquestes pedres de nissaga dubtosa, però de gran efecte escenogràfic. Gràcies a la feina incansable i mig oblidada de Prosper Mérimée, qualsevol viatge a França garanteix la visita a un grapat de poblets d’indubtable “charme”, on no hi faltarà mai el seu castell, la seva església i el seu monument als caiguts a la guerra del 14, tot en perfecte estat de revista.

Ara ja sabeu perquè és més fàcil trobar un claustre català o un palau d’Almeria a un museu de Nova York, que no pas els seus equivalents francesos.