El món com a mocador i representació

Només els lectors més vells recordaran una època en la qual els discos —galetes musicals de plàstic negre, amb solcs i un forat central— eren un producte prou rar com per ser utilitzats com a esquer publicitari. Tinc ben presents aquelles campanyes del conyac Fundador a principis dels 60, amb les quals es podien guanyar “singles” de cançons de moda que acabaven invariablement amb el “jingle”: “¡Está como nunca! ¡Está como nunca! ¡Está como nunca! ¡Fundador!”

Quan arribaven les festes nadalenques, els discos petits de 45 r.p.m. eren el mitjà ideal per trametre nadales entrelligades amb bons desitjos. A casa rèiem molt amb un recull de villancets que concloïa amb la felicitació impostada dels tallers metal·lúrgics de Bartolomé Valls Sistachs. També ens feia molta gràcia un disc publicitari de la casa d’electrodomèstics Philips, on intervenia una joveníssima Rocío Durcal. L’enregistrament tenia una coda breu on un exaltat cor infantil entonava allò tan popular llavors de “Navidades Philips, Navidades Philips, Navidades Philips, ¡Mejores no hay!”

Mai de la vida se m’hauria acudit concedir a aquell minimal esbós de melodia mercenària cap distinció i no fou fins trenta anys més tard que vaig descobrir al Disneyland original (el californià d’Anaheim) el perquè de tot plegat. Però per entendre-ho tot caldrà que us faci retrocedir alguns anys. [No us podeu imaginar la gràcia que em fa passejar-vos amunt i avall durant el decurs d’aquest apunt].

L’any 1964 es va celebrar a Nova York, més concretament a Flushing Meadows, Corona Park (Queens) una Fira Mundial, mostra de fatxenderia internacional de la qual ja se’n coneixen des de mitjans del segle XIX altres exemples similars. Algun dia m’hauré de documentar sobre l’origen d’aquestes exposicions que fins i tot han tocat Barcelona en dues ocasions (1888 i 1929), però de moment centrem-nos en la de Nova York i en una de les seves atraccions més populars: el pavelló dedicat a UNICEF que Disney va construir i Pepsi-Cola patrocinà. S’anomenava “It’s a small world” (El món és un mocador) i consistia en una passejada en barca que pretenia recórrer tots els països de la Terra i on desenes de ninots de peluix articulats, envoltats de tòpics regionals (flamenco i Don Quixot a Espanya), entonaven una simplista cançó que repetia una i altra vegada “It’s a small world after all” en tots els idiomes possibles.

Vist aquí

Malgrat el seu simplisme pueril o potser per això mateix, l’èxit fou tal, que un cop acabada la fira, Disney s’endugué l’atracció a Disneyland; i a totes les encarnacions posteriors del parc, tant a Florida, com a París, Tòquio i Hong-Kong s’ha reproduït una rèplica de la falla original. Fou així com vaig descobrir que el meu “Navidades Philips” de tota la vida, era en realitat “It’s a small world”, una creació dels germans Robert i Richard Sherman, col·laboradors habituals de la Disney. Aquest parell, que sembla que en vida no foren exemple d’amor fraternal, poden presumir d’una distingida carrera amb títols com “Chitty Chitty Bang Bang”, “El llibre de la selva” i molt especialment “Mary Poppins”. La cançoneta aquesta de l’UNICEF no es pot dir que es pugui incloure entre el més sublim de la seva producció, malgrat el seu indubtable ganxo comercial. De totes maneres, sentida durant quinze minuts seguits (que és el temps que dura el trajecte aquàtic) pot considerar-se motiu raonable de denúncia al tribuna de La Haia.

Deixo, per acabar aquest caòtic apunt sense nord, el reportatge complet de l’experiència al Disney World Paris, una versió plausible del que podria ser l’infern. Jean Paul Sartre ja ho havia dit: l’infern són els altres. O era, l’infern som nosaltres? Potser Rimbaud em fa confondre amb el seu "moi c'est un autre". En tot cas, podeu investigar-ho als afores de París.