Revolució (1976) (2 de 2)

“Tintín i els Pícaros” és cèlebre per haver trencat diverses tradicions de l’univers Tintín que, tot sabent retrospectivament que aquesta seria l’última aventura completada, potser no hauria calgut tocar. Per començar Tintín pateix una posada al dia de la seva imatge que l’obliga a muntar en moto, exhibir símbols pacifistes i practicar ioga, tot en perfecta concordança amb la contracultura dels anys 60. També és l’últim a sortir de casa, quan l’aventura truca a la porta, una indigna actitud sedentària que ni l’habitualment plàcid Tornassol secunda. Però el canvi més agressiu és la desaparició dels seus característics pantalons de golf, substituïts per uns texans marrons, lleugerament acampanats, molt anys 70. Haddock, que des dels seus inicis a la sèrie es caracteritzava per la seva dipsomania, perd aquí (la identitat i) tot el gust per l’alcohol i revela que el seu nom és Archibald. Fins i tot el complidor Néstor apareixerà sota una llum més tèrbola com a un bevedor secret. L’adagi popular ja ho aconsella: si una cosa funciona, no la toquis. I a l’aventura dels Pícaros, Hergé va tocar massa coses.

Com a tots els “Tintins” tardans, el llibre repeteix (i se’n ressent) de la reaparició de vegades forçada de personatges coneguts o saludats de títols anteriors. Castafiore, Irma, Wagner, fins i tot Llantió, pertanyen a l’àmbit domèstic i natural de la sèrie, on també podríem incloure els periodistes Walter Rizzotto i Jean-Loup de la Bataillerie provinents de la recent “Les joies…” Herència de “L’orella escapçada” són Alcázar i Tapioca (aquest, primícia en versió visible), Ridgewell i els seus arumbaies, i també Pablo, traïdor vocacional. La inclusió més insòlita és la del coronel Sponz (aquí coronel Esponja, que no es diu Bob), veritable Scarpia d’una “Tosca” capgirada, on Bianca Castafiore fa el paper del revolucionari empresonat Cavadarossi, mentre que Haddock, una vegada més representa l’alliberador inconscient i la víctima perfecta de les circumstàncies.

L’únic personatge important que és realment nou l’encarna Peggy l’esposa americana d’Alcázar, una gorgona de caràcter impossible que converteix al general en un autèntic calçasses. Malgrat que Hergé assegurava que havia tret la inspiració d’una membre del Ku-klux-klan que havia vist a la televisió, la seva inclusió com una de les figures femenines més destacades de la sèrie li valgué redoblades acusacions de misogínia. Res de particularment nou.

La visió política d’Hergé sobre l’escenari sud-americà, no gaire diferent de la que va mostrar quaranta anys abans a “L’orella escapçada”, insisteix en una absurda rotació bipartidista marcada per la dinàmica dels cops d’estat. En aquesta versió moderna cadascuna de les faccions compta amb un suport que té el seu correlat al món real. Si Tapioca és recolzat per una Bordúria palesament situada més enllà del Teló d’Acer, Alcázar representa els interessos probablement americans que es materialitzen a la “International Banana Company”. No és una versió gaire arriscada, però almenys no peca de maniquea.

“Tintín i els Pícaros” seria malgrat tot un àlbum poc problemàtic, i fins i tot agradable, si no exhibís un estil gràfic tan sospitós. És ben coneguda l’anècdota d’un Bob de Moor que va dibuixar unes planxes falses que suplantaven de forma impecable les originals del Mestre. A partir d’aquí no costa gaire imaginar que l’Estudio Hergé és el responsable a “Els Pícaros” d’alguns dissenys qüestionables dins de la sèrie: manierismes, perspectives que traeixen la línia clara, excés de primers plans i una Bianca Castafiore dibuixada a l’infern.

Reconec que aquest apunt s’ha demorat més temps del necessari, com si volgués reproduir en menor escala els dubtes creatius d’Hergé; però la veritable raó d’aquesta espera és que l’any 1976, quan es va publicar l’àlbum, les meves hormones tenien altres preocupacions molt allunyades del que li pogués passar al repòrter belga. Tant el llibre dels “Pícaros” com l’aventura pòstuma posterior van ser els meus germans petits els que les van comprar i jo mai he arribat a fer-les del tot meves. Encara així, la relectura recent m’ha fet descobrir algunes vinyetes genuïnament còmiques, com les molt negres que envolten l’afusellament dels Dupondt. No, no és un gran final per a la saga. Deixem-ho en digne.