Omega (1986)

I aquesta obra, que és com una mena de resum de tot l’univers, des de l’Alfa fins a… Romeo… Fiat… Lancia… fins a l’Omega… no, això deu ser una altra marca… 

(Bianca Castafiore a “Tintín i l’Art-Alfa”)

Per descomptat no em venia gens de gust escriure aquest apunt final sobre les aventures de Tintín, tant perquè el tancament d’una sèrie sol sonar a una fúnebre i definitiva pèrdua de possibilitats, com pels seus aromes d’anticlímax. Hi ha maneres i maneres d’acabar una vida dedicada a la creació: Charles Dickens deixà escrites prou pàgines d’“El misteri d’Edwin Drood” com perquè els experts suggereixin que el novel·lista estava encetant una nova fase estilística en el moment del seu traspàs; David Foster Wallace omplí un munt de planes de “The Pale King” els anys anteriors al seu suïcidi, suficients perquè un editor agosarat el convertís en llibre discutible. La publicació de les últimes fitxes de Nabokov, en canvi, traspuen explotació pòstuma; sensació desagradable que comparteix amb aquest àlbum fantasma anomenat “Tintín i l’Art-Alfa” que segurament Hergé no hauria mai acceptat que veiés la llum del dia.

En concloure “Tintín i els Pícaros”, que ja havia tingut una molt llarga gestació, l’artista tornà a trobar-se amb el desafiament d’inventar una narració original que satisfés la seva creixent sofisticació. Durant un temps li rondà pel cap una aventura totalment ambientada a un aeroport, idea que de forma totalment fortuïta i independent acabà realitzant Steven Spielberg a “The Terminal” (2004).

De mica en mica la trama va anar decantant-se cap al món de l’art modern, afició que monopolitzà gran part dels darrers anys d’Hergé. A la seva mort l’any 1983 “Tintín i l’Art-Alfa” quedava lluny d’estar acabat: només tres planxes a llapis estaven llestes per passar a tinta, unes quaranta pàgines més mostraven esbossos en diferent estat de concreció i tampoc existia cap versió completa del guió. Com que el dibuixant havia estipulat que després de la seva mort ningú no havia de continuar dibuixant el seu personatge, els hereus es trobaren amb una obra definitivament truncada a les mans, no apta per la publicació. Mentrestant els seguidors feien pressió per conèixer el contingut del títol pòstum, fos quin fos el seu estat. “Tintín i l’Art-Alpha” aparegué finalment l’any 1986 en un curiós format que mostrava de forma paral·lela la part gràfica i els rudiments del guió que Benoit Peeters havia recuperat amb tècniques gairebé arqueològiques.

Amb tots aquests precedents s’entendrà que difícilment “Tintín i l’Art-Alpha” es pugui incloure al canon i a punt he estat de no dedicar-li ni una ratlla, de tant frustrant com em sembla el que hi ha per veure. Evidentment és injust criticar un guió inacabat, que podia haver evolucionat radicalment, si Hergé hagués viscut uns anys més per completar-lo. Tal com el coneixem, funciona amb un encadenament de causes i efectes totalment pedestres. L’amenaça d’unes visites a Moulinsart de Bianca Castafiore i Abdallah o la relativa sorpresa de l'enèsim retorn de Rastapopoulos ja havien estat explotats anteriorment, i la reaparició de vells coneguts (Gibbons, Sakharine, Xiclet…) sembla un intent desesperat d’escurar el fons d’armari. El món de les sectes, molt present a la dècada dels 70, fa la seva aparició en la figura d’Endaddine Akass (nom odiosament impossible), tot i que mai no queda clar què pretén fer-ne el guió. En quant a l’epònim Art-Alfa, no és més que un estil inventat que juga amb la tipografia i del qual se m’escapa tan la seva gràcia com la seva originalitat.

Els apologetes de l’àlbum defensen la frescor del seu traç, apreciació injusta, ja que tot esbós és per definició més espontani que el dibuix acabat i, per tant, “Tintín i l’Art-Alpha” juga a una lliga apart: caldria haver vist les seves vinyetes definitives i comparar-les amb les de “Tintín i els Pícaros” per decidir si Hergé havia (o no) accedit al final dels seus dies a l’envejable “late style”.

El regust que ens queda als tintinòfils és el de la darrera escena a Ischia, on Tintín sembla que acabarà els seus dies com a estàtua plastificada, a la manera de les compressions de l’escultor César (o com Han Solo a “L’imperi contraataca”). Qualsevol seguidor de la sèrie sap que Tintín se n’hauria sortit una vegada més; però la impossibilitat de visualitzar el desenllaç ens ha deixat en suspensió, condemnats a ser adolescents eterns des de fa més d’un quart de segle.