La noia dels teus malsons

Difícil ho tenien els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris per prosseguir la seva carrera, després d’un debut tan aplaudit com el de “Little Miss Sunshine”; potser per això han trigat sis anys a estrenar una nova pel·lícula: “Ruby Sparks”. Vist que una setmana després de la seva estrena, no hi ha cap sala en V.O. que la passi a totes les quatre sessions, es pot deduir que no seguirà l’èxit de la seva predecessora.

La història és simple i directa. Calvin Weir-Fields (Paul Dano) és un escriptor que va triomfar als divuit anys amb la seva primera novel·la i que ha passat els següents deu anys bloquejat en un estat misantròpic i estèril. Instat pel seu psiquiatra (Elliot Gould), Calvin escriu el breu retrat d’un personatge fictici que condensaria tot el que voldria trobar en una dona; poc després descobreix que Ruby Sparks (Zoe Kazan), la noia somiada, s’ha fet realitat i que, a més, pot emmotllar-la als seus desitjos. D’entrada la situació pot semblar ideal, però fins i tot l’espectador més distret endevinarà que la cosa no pot acabar bé. Allò que diuen que no hi ha res pitjor que les pregàries ateses.

Es diria que el guió, que firma la pròpia protagonista (néta d’Elia Kazan), és una sàtira al personatge de la “pixy girl”, típic de les comèdies independents: la noia bufona, absurda i efervescent, amb la personalitat d’un cascavell, l’existència de la qual es deu únicament a l’interès amorós del protagonista. El tipus de noia per la qual els guionistes estan disposats a afirmar que “si no existís, caldria inventar-la” i que Zooey Deschanel ha sigut la representant més significativa. No endebades Zoe Kazan, hi té una retirada.

Més pervers resulta saber que Dano i Kazan són parella, ¿o no ho és, sota aquesta llum, que Kazan escrigui un guió on el seu xicot se la imagina a ella com la dona ideal? De totes maneres la idea perd pistonada abans que concloguin els seus 144 minuts i en alguns moments és particularment cruel sense que calgui. Hi ha gags on hi intervé la llengua francessa i un parell de cançons cantades en francès, potser un signe de sofisticació? Hi apareixen breument Annette Bening i Antonio Banderas, còmicament enamorats. I poca cosa més. 

Una petita decepció.