Opinions contundents

Jonathan Swift

Dimarts vaig rebre una nota d’en Jack Toledano en què em proposava de trobar-nos avui a l’Star and Garter de Putney a l’hora de sempre, va escriure en Damien Anderson.  Estic acostumat a aquesta mena de notes. A en Jack no li cal especificar l’hora. Si jo no puc, surt a passejar tot sol, però sempre miro de ser-hi, perquè no hi ha res millor que fer una passejada amb en Jack Toledano. Londres és un paradís per al passejador, diu, però has de saber on anar.

Així comença “Moo Pak”, la novel·la de Gabriel Josipovici que acaba de publicar Raig Verd editorial en traducció excel·lent de Ferran Ràfols i que Matilde Urbach em recomanà. Sí, una altra novel·la de passejades i passejants (intentaré evitar la paraula “flâneur”, que sembla de rigor emprar en aquestes ocasions), com la que comentava fa poc de Teju Cole o les canòniques de Sebald, però amb característiques pròpies que la fan molt atractiva.

Ja s’haurà vist per l’inici citat una utilització retòrica d’un doble narrador que, juntament amb algunes repeticions gairebé musicals, recorden a Thomas Bernhard, sensació accentuada per les opinions taxatives i una mica amargues que profereix Jack Toledano durant els seus itineraris londinencs. Perquè Toledano és un caminador incansable, però també un opinador que no calla i que sembla propulsar-se per les pròpies opinions. I de què parla Toledano? Toledano parla de tot i de res, dels jueus i dels anglesos, dels animals domèstics i del llenguatge, dels artistes que estima, del classicisme i el romanticisme, dels ximpanzés i dels jardins. I ho fa amb tanta seguretat i brillantor que de vegades fa oblidar la feblesa dels seus arguments i indueix a una acceptació acrítica. Mentrestant l’acompanyant Damien Anderson, del qual no coneixerem més que el nom, introdueix acotacions sobre la geografia del recorregut i fa possible una reconstrucció real d’aquest text peripatètic.

De mica en mica els monòlegs de Jack Toledano revelen detalls més personals sobre els seus orígens a Egipte dins d’una família de jueus sefardites, la immigració a Anglaterra, el fracàs del seu matrimoni, el distanciament dels fills, el seu esforç durant deu anys per escriure el llibre que tota la vida ha dut dins seu. És inevitable establir paral·lelismes amb el Gabriel Josipovici autor de “Moo Pak”, nascut a Niça però criat a Egipte i també de nissaga sefardita. Inevitable, però també aconsellable fer-ho per tal que el llibre redimeixi un aparent fracàs final.

Però no permeteu que m’enfonsi al cripticisme, que “Moo Pak”, malgrat el seu títol abstrús, no és pas difícil d’entendre. “Moo Pak” és la pronunciació defectuosa, infantil, de Moor Park, la finca aristocràtica on un jove Jonathan Swift va fer de secretari de Sir William Temple. Swift és clarament un referent per a Toledano i de retruc el farà nostre;  però n’hi ha d’altres.

És per això que determinats autors són tan preciosos, diu. Dante. Stevens. Kafka. Proust. Puc passejar amb ells sempre que vull, i ells sempre tenen temps d’acompanyar-me, mai no em diuen que ja havien quedat o que han d’acabar una feina i tampoc no esperen mai res a canvi. És més, va dir, són gent amb qui mai no em fa vergonya que em vegin. Tenen la dignitat i la integritat que busquem en totes les nostres coneixences. No fan concessions al món i en canvi són sempre l’essència mateixa de la cortesia i l’educació.

I encara, en un altre ordre de coses.

El que miro de dir, va dir en Jack, és que l’imperatiu modern que ens obliga a submergir-nos en la brutícia i la desesperació de la vida, la brutícia i la desesperació que tant abunden al Londres, el Nova York, el Bogotà i el Rio d’avui dia, la insistència moderna que la vida veritable és allà baix, entre els policies i els lladres, els addictes i els rodamons, els terroristes i els mafiosos, i que llegir Raymond Queneau sota un arbre a Kew Gardens en una tarda d’estiu equival a aïllar-te de la realitat, tot això no pot passar sense que ho rebatem.

“Moo Pak”, text continu que no es permet ni una sola pausa de punt i apart, podria limitar-se a ser un llarg “Sosté Toledano” sense gaire estructura ni forma, però Josipovici s’apanya prou bé per evitar els perills de la posmodernitat i acabar amb un crescendo que tanca la narració de manera colpidora i satisfactòria. “Moo Pak” ineludible pinso per a lletraferits. Els al·ludits ja sabeu qui sou.