Xahrazad a l’institut

Per què perdem el temps en coses que sabem que són mentida, coses que mai no han succeït? No puc deixar de pensar que la ficció, la narrativa i l’art de contar històries i d’idear mons imaginaris són activitats que tenen una funció, i es tracta d’una funció cognitiva... 

Quan estàs en una situació que o bé has imaginat tu o que algú ha imaginat per a tu, són moltes les maneres possibles de reaccionar. Tots els conflictes d’interessos que es donen en el tracte humà produeixen plaer en veure’ls representats en clau de ficció. La narrativa és una manera d’explorar el vast espai de les relacions humanes en el recinte segur de la ment.

Steven Pinker

“Dans la maison”, de l’irregular i sovint interessant François Ozon, adapta una obra teatral del madrileny Juan Mayorga amb prou brillantor com per haver obtingut premis majors als recents festivals de Toronto i San Sebastián.

La seva premissa és atractiva. Un professor de literatura d’un “lycée” bastant genèric (Fabrice Luchini), desencantat per l’ínfim nivell dels seus alumnes, queda agradablement fascinat per la intrigant redacció que sobre el masegat tema “Què he fet aquest cap de setmana” li ha escrit el jove Claude Garcia (Ernst Umhauer). Claude, que prové d’una família tirant a desestructurada, narra a la redacció les seves estratagemes per introduir-se al nucli domèstic de la molt “normal” família del seu condeixeble Rapha Artole i conclou l’escrit amb un mortificant “continuarà”. Arribats a aquest punt, no només el professor i la seva soferta esposa (Kristin Scott Thomas) han quedat enganxats al relat, si no que l’espectador de multisala també frisa per conèixer la seva continuació.

El que segueix és tant un exercici filosòfic sobre els elàstics límits de la realitat, com un estudi metaliterari sobre com la ficció afecta a totes les parts implicades en el joc (tant el creador, com l’editor, el crític i el receptor final). Tractant-se d’una pel·lícula orgullosament francesa, apunta maneres que podrien vorejar la pedanteria (un institut de nom Gustave Flaubert, un exemplar de “Voyage au bout de la nuit” utilitzat com a objecte contundent...), però les evita amb armes estrictament cinematogràfiques i amb una convicció que fa oblidar tot artifici.

El que s’inicia amb excés de veus en off, de mica en mica es materialitza a la pantalla i ens fa oblidar si el que veiem ha succeït realment o és només una representació. La molt nítida fotografia de Jérôme Almeras distingeix clarament el realisme dels ambients a l’institut o a casa del professor amb la idealització gairebé d’espot publicitari de la casa on habiten els Artole. I la música de Philippe Rombi, malgrat el seu poc original minimalisme, és ideal per afegir lleugeresa i empenta a la trama. 

Els actors són un altre gran capital de la pel·lícula, excepte Emmanuelle Seigner, senyora de Polansky, aquí objecte de desig adolescent, la qual sempre m’ha semblat un súmmum d’inexpressivitat, i no em val com excusa que el seu paper justifiqui la ingestió continuada del Xanax. Però el nou vingut Ernst Umhauer construeix un jove àngel pervers que, sense fer ombra al Terence Stamp de “Teorema”, aguanta el protagonisme. La Scott Thomas, a qui adoro incondicionalment, aquí està més Diane Keaton que mai, i parlant a més un francès enlluernador. En Luchini, sempre amb una mica de ploma als marges, fa de neuròtic, atabalat, com una versió gavatxa de Woody Allen; està estupend.

Amb referents com Woody Allen, Alain Resnais i un preciós homenatge final a Alfred Hitchcock, “Dans la maison” només podia ser un fresc joc intel·lectual, més complex del que aparenta, ideal per a qui li agradin les pessigolles a les neurones.