Félix, l’anarquista refinat

Fénéon segons Paul Signac

Algunes persones, potser l’absoluta majoria, passen per la Història amb una discreció exquisida que poc té a veure amb el seu valor real i molt amb l’herència directament tangible que lleguen a la posteritat. Impel·lit una vegada més per un assaig de Julian Barnes i per la publicació recent d’un llibre que el protagonista de l’apunt mai no va escriure, bo serà recordar la figura de Félix Féneon, abans que els seus fets i proeses quedin sepultats per l’inevitable oblit que imposa el pas dels anys. 

Félix va néixer el 1861 a Torí, quan encara no era gens clar que la ciutat arribaria a pertànyer a la República Italiana, i morí més que octogenari l’any 1944, absolutament adscrit a la cultura francesa. Malgrat el seu credo anarquista, treballà com a probe funcionari del Ministeri de Guerra entre 1881 i 1894. Amb força probabilitat més d’una bomba devia plantar durant la seva carrera ministerial i per això fou arrestat l’any 94. Amb agudesa i “esprit”, tan valorats pels francesos, va defensar-se impecablement durant el seu judici. Quan l’acusaren d’amagar-se darrera d’un fanal, preguntà encertadament qui podria precisar on es troba el darrere d’un fanal i on es troba el davant.

Deixant de banda aquest costat més pintoresc, Félix Fénéon fou un esteta d’un gust que no admet retrets. Exercí de crític d’art i galerista (Matisse només en ell confiava com a marxant), encunyà el terme neoimpressionisme i fou el primer defensor de les obres puntillistes del pintor Seurat. Gràcies a aquests esforços, ens han arribat retrats seus pintats per figures como Félix Vallotton o Paul Signac que coincideixen a mostrar-lo amb un perfil elegant i un pèl caprí. 

En quant a les seves amistats literàries, inclogueren Verlaine, Huysmans i Mallarmé. Publicà Rimbaud, edità Laforgue i traduí Joyce (i “Northanger Abbey” de Jane Austen, que em sembla el més curiós de tot). Ell, però, després de la notorietat pública que rebé pel judici, decidí dur amb discreció la resta de la seva llarga vida, com semblen indicar els seus retrats majoritàriament de perfil, i només escrigué una breu monografia titulada “Les Impressionistes en 1886”. I malgrat no haver escrit cap altre llibre en vida, potser la clau que li permetrà a Félix Fénéon un lloc com a nota a peu de pàgina de la història de la literatura és el llibre que, traduït per Joan-Lluís Lluís i titulat “Notícies de tres ratlles”, acaba d’editar L’Avenç.

Aclariré de seguida aquesta aparent contradicció: l’any 1906 Fénéon treballà durant uns mesos a la secció de “successos” del diari “Le Matin”. La seva tasca era la de redactar les notícies breus que arribaven a través del telègraf i que apareixien encolumnades sota el títol de “Nouvelles en trois lignes”. Tant pel contingut com per la brevetat, segurament l’esteta s’avorria d’allò més amb aquella limitada feina, fins que va començar a experimentar amb el format. El resultat… Bé, del resultat ja en parlaré demà. De moment serà suficient dir que Jean Paulhan va redescobrir aquestes perles ocultes del periodisme i les va recollir en un volum l’any 1948, el que va contribuir a que sortissin de la foscor. Deixo un parell de mostres com a esquer, una de conjuntural i una segona de més característica.

“Al Voló, uns oficials espanyols han injuriat un turista francès culpable d’aquest grafit: Visca Catalunya!” 

“Segrestades, martiritzades, afamades per la seva madrastra, les nenes de Joseph Ilou, de Brest, per fi deslliurades, són esquelètiques”.

Fénéon segons Vallotton