El temps a la província

Los habitantes de Cuévano suelen mirar a su alrededor y después concluir:
—Modestia aparte, somos la Atenas de por aquí.
Cuévano es una ciudad chica, pero bien arreglada y con pretensiones. Es capital del estado de Plan de Abajo, tiene una universidad por la que han pasado lumbreras y un teatro que cuando fue inaugurado, hace setenta años, no le pedía nada a ningún otro. Si no es cabeza de la diócesis es nomás porque durante el siglo pasado fue hervidero de liberales. Por esta razón, el obispo está en Pedrones, que es ciudad más grande.
—Los de Pedrones —dicen en Cuévano— confunden lo grandioso con lo grandote.

Textos com aquest prefiguren el que es podria anomenar una “literatura feliç”, definició vaga, però d’indubtables efectes anímics. Així que és de justícia agrair d’entrada a en Ferran Ràfols Gesa que li recomanés a la Matilde com a lectura estival aquest “Estas ruinas que ves” de Jorge Ibargüengoitia, recomanació que vaig fer meva d’immediat, tot i desconèixer l’autor.

Ibargüengoitia va néixer a Guanajuato l’any 1928 i morí tràgicament en un accident aeri prop de Madrid el 1983. [Tinc molt present aquell vol, perquè en ell viatjava també la pianista catalana Rosa Sabater, mare d’una companya de l’escola.] Ibargüengoitia es dedicà a tots els gèneres literaris i també practicà el periodisme, sempre en un to punyent i irònic, d’una lleugeresa que probablement no li afavorirà la posteritat, perquè és sabut que els humoristes no tothom se’ls pren seriosament. Encara així, Javier Marías, admirador seu, li publicà un llibre d’articles periodístics a la seva col·lecció del Reino de Redonda i RBA ha reeditat enguany tres de les seves novel·les, entre les quals “Estas ruinas que ves”.

El protagonista del llibre, Francisco Aldebarán, torna al seu Cuévano natal (una poc maquillada Guanajuato) per substituir al professor de literatura de la universitat, mort d’un atac en plena classe. Aviat reprèn relacions amb la intel·lectualitat local: col·legues acadèmics, artistes, el metge, el cronista oficial. La ciutat és petita i els seus plaers senzills. Aldebarán i la seva colla van al cafè i discuteixen de qüestions bizantines, s’emborratxen amb tequila, miren el cul de les senyores, fan excursions pels “cerritos” circumdants, s’emborratxen amb cubalibres, fan safareig tot menjant “tacos”, canten èbries serenates a la llum dels fanals, practiquen d’amagat les arts de la seducció i, quan l’avorriment sembla terminal, s’emborratxen amb conyac espanyol.

Sí, com a trama, és del tot lleugera i tirant a inexistent, més un seguit d’anècdotes que un guió ben travat; i, malgrat tot, la seva conclusió deixa un sentiment satisfactori que revela un fil semiocult i una estructura més llesta del que aparenta. Més d’una vegada durant la lectura vaig pensar en Flaubert (de fet, hi ha un capítol que és com un diccionari “d’idées reçues” en versió Cuévano) i sobretot amb els seus Bouvard i Pecuchet, immersos en la gesta de convertir la vida que els envolta en un “objet trouvé”.

Em sento incapaç de descriure l’atmosfera d’aquest llibre que m’anava desconcertant a la vegada que em fascinava, fins al convenciment final. Ibargüengoitia no es pren seriosament gairebé res, però tampoc és implacable en el seu desdeny, només va deixant petites càrregues de profunditat, com qui no vol la cosa.

—Ese árbol que ves allí —me dijo, señalando un eucalipto— es un cedro.

“Estas ruinas que ves” va guanyar el Premio Internacional de Novela México l’any 1975. En Ferran, la Matilde i jo en som fans, crec. Què espereu per llegir-lo?