Possibilitats (1 de 2)

Pujaven per l’escala estreta i fosca com expedicionaris. Obria la marxa la senyoreta Cristina de Murasa, un nom que li havia semblat molt aristocràtic, quan van fer les presentacions al portal, fins que va caure que “Murasa” era només el nom de l’agència on treballava.

—L’escala enganya —els advertí Cristina—, ja veuran quan siguem a dalt.

“Dalt” era un quart pis (més principal) sense ascensor ni possibilitat física de tenir-ne. Quan per fi arribaren al replà, ell es quedà dos graons més avall, perquè tots tres no hi cabien. Mentre la noia de l’agència regirava les claus per trobar la correcta, Lídia contemplava amb ull crític la trista penombra i probablement havia iniciat els seus càlculs.

Quan començaren a buscar un pis de propietat, ell va ser el primer sorprès a descobrir en la seva companya una rastrejadora experta i implacable. Lídia, davant de l’exposició d’un nou habitatge, solia callar, sorda al discurs professional del cicerone de torn. Amb una mirada circular i quatre comprovacions en punts ben determinats de les estances, era capaç de comptabilitzar el deure i l’haver de la que podia ser la seva futura llar. El  dictamen de Lídia era definitiu, inapel·lable, i ell s’hi lliurava complagut, amb el convenciment que es trobava en les millors mans. Ella l’havia acusat sovint de no tenir criteri i que tot li estava bé. I no deixava de tenir raó; però havien visitat una dotzena de pisos en dues setmanes, sense que ella se sentís mínimament impressionada per cap d’ells. Es començava a preguntar si no estaven posant el llistó massa alt, atès que el seu pressupost no es podia permetre gaires exigències. D’una banda desitjà que darrera d’aquella porta que es resistia trobessin el pis ideal (el barri li agradava, les comunicacions eren bones i la FNAC de les Arenes no quedava lluny). Però, des que havien creuat el portal, un pressentiment l’aclaparava: aquella tampoc seria la darrera etapa de la seva recerca.

La porta s’obrí després d’un torturat so d’engranatges i la senyoreta Cristina quedà un moment al marge perquè absorbissin la teatralitat de l’instant. Dues sensacions gens harmòniques el copejaren. La primera fou un enlluernament lacerant, miraculós en una tarda convencional de febrer, tot i que potser explicable pel contrast amb l’escala llòbrega. La segona fou l'atapeïment de la sala a la qual havien accedit sense cap pròleg de rebedor. Hi havia tants mobles, tants objectes amuntegats per terra, tantes andròmines penjades a les parets, que semblava mentida que tota la llum exterior no fos absorbida per aquell forat negre.

Un cop aconseguit el primer efecte, l’agent recuperà protagonisme per endegar el seu ben assajat discurs:

—El primer que els demano és una mica d’imaginació, ja sé que tots aquests trastos no són gens afavoridors, però facin abstracció, com si no hi fossin, i veuran que tot són avantatges, començant per aquesta fantàstica lluminositat. I de les dimensions de la sala, què me’n diuen? L’antic propietari va fer tirar uns envans i va construir aquest arc decoratiu on hi havia la porta del rebedor. Hi ha prou espai aquí per combinar menjador, sala d’estar i fins i tot un petit estudi. No els sembla plena de possibilitats per a una parella jove com vostès?

Va pensar que segurament la senyoreta Cristina era molt més jove que ells, que darrera d’aquell conjunt formal de jaqueta i pantalons blau marí i d’aquella seguretat impostada, s’amagava la fragilitat d’una principiant, més desitjosa de guanyar-se l’aprovació de qui la contractava que d’embutxacar-se una magra comissió.

—Tot això ha d’anar fora. Dimecres vénen a buidar el pis. De fet ho havien d’haver fet la setmana passada, però ja saben com van de vegades aquestes coses. Ah, i per descomptat aquest recobriment de fusta de les parets no cal mantenir-lo, si no els agrada, es pot arrencar amb facilitat.

Lídia feia estona que no se l’escoltava. Havia anat directament al finestral, potser per desaprovar els marcs d’alumini o la vista sobre el pati interior. Després picà amb els artells els llistons envernissats que decoraven els murs fins a l’alçada del pit.

 —S’han fixat en les motllures del sostre? No sé vostès, però pel meu gust fan molt distingit. No trobaran al barri gaire cases així.

Va tenir clar que la sala era la basa principal del pis i que per això Cristina els entretenia el màxim de temps possible, abans de revelar la realitat menys engrescadora de la resta d’habitacions. Per no fer-li un lleig, va simular que feia una ullada atenta al seu voltant. Sobre el sofà, cobert amb una manta de quadres, hi havia una guitarra atrotinada, amb el vernís escarbotat, plena d’adhesius arnats. A la paret penjaven banderins impregnats de brutícia i un gaiato que semblava tallat per un aficionat. Als seus peus, una col·lecció de Serra d’Or, perfectament alineada, la coberta a la vista datada el maig de 1984. Allò semblava un cau de llobatons.